Hasta siempre 2012!

Pep Guardiola, Usain Bolt, Artur Mas, Leo Messi, Esquerra Republicana de Catalunya, Barack Obama, Castellers de Vilafranca, Final de la Copa del Rei, Eric Abidal, Càncer, Esbart Català de Dansaires, Fernando Alonso, Percudium, Mireia Belmontes, Las Guerreras, Sènior EPSA, Gegants de la Plaça Nova, Tito Vilanova, Alzehimer, Pau Gasol, Vettel, Lorenzo, Juegos Olímpicos, Eurocopa...

Personajes, momentos, equipos, lugares, enfermedades... maravillosos recuerdos de este año que en unas horas dejaremos atrás.

2012, un año ,marcado por la crisis, los recortes, los desahucios, las estafas, las bancas,...

Hoy, último día del año toca dejar atrás lo malo y solo recordar esos momentos, esas personas, esos lugares que nos han hecho felices y nos han enseñado algo, por mínimo que sea, durante estos 366 días.

pocas cosas se le pueden pedir al 2013, un año que muchos ya desean que termine porque no se pronostica mejor que este que dejamos. Así que me limitaré a pedir que cada día nos levantemos con una sonrisa i con ganas de luchar.

Os dejo la foto del mejor momento del año, sin duda esa final en el Calderón contra el Athletic. 

Tampoco nunca olvidaré la reacción del Camp Nou después del gol de Torres en las semifinales de la Champions, cuando unánimamente cantamos "ser del Barça és el millor que hi ha!" ni tampoco la despedida del mejor entrenador del Barça, Pep Guardiola.

Joel, Marc y yo celebrando el título.

Mucha suerte para este nuevo año, feliz 2013 y nunca olvidéis que si uno quiere, puede conseguir todo lo que se propone.

Punto y seguido!

A las 19:45 de ayer el primer equipo de futbol del Futbol Club Barcelona cerraba otro gran año futbolístico. Una nueva victoria, la décimo sexta en lo que va de curso, 49 punto de 51 posibles. Solo un empate, a dos, en el Camp Nou y contra el máximo rival, el Real Madrid.

Durante este año hemos visto ganar, empatar y perder al equipo, pero dándolo todo en el campo. Es una de las maravillosas cualidades que tiene esta plantilla.

Ahora, echando la vista atrás, recordando todo lo que hemos hecho este año, me vienen a la cabeza maravillosas victorias, como la de la final de la Copa del Rey, derrotas amargas como la vuelta de la Supercopa de España o empates dolorosos como el de la semifinales de la Champions League. 

Viendo el palmarés del Barça este año, alguien poco informado sobre el juego azulgrana podría pensar que ha sido un año desastroso, para un equipo con el listón tan alto como el del Barça. Pero amigos, este año se ha demostrado que sin títulos se puede seguir haciendo el mejor juego del  mundo, se puede seguir teniendo las mejores estrellas futbolísticas y se puede seguir enamorando.

No ha sido un año fácil, lesiones, enfermedades, nuevo entrenador, nuevos jugadores,... pero este equipo se ha sobrepuesto a todo. A muchos se nos encogió el corazón el día que Guardiola anunciaba que dejaba el barco, pensábamos que algo cambiaría, que las grandes noches futbolísticas quedaban en la historia para siempre, pero no, seis meses mas tarde y con un nuevo entrenador, seguimos jugando, luchando y ganando de la misma manera.

Presente y pasado en el banquillo azulgrana.

Me gustaría destacar dos momentos futbolísticos de este 2012: por una parte nunca voy a olvidar la final de la Copa del Rey que viví in situ en el Calderón. Un largo viaje en autocar, un magnífico día por Madrid y una victoria contundente contra el Athletic hicieron que fuera uno de los mejores días futbolísticos vividos. Otra noche memorable fue contra el Real Madrid, perdimos y dijimos adiós a la liga, pero esa noche demostramos que algo había cambiado, no reprochamos que hubieramos dejado escapar la liga, sino que arropamos al equipo, a cada jugador y a nuestro entrenador. "Ser del Barça es el millor que hi ha" cantamos esa noche. En cuatro días se nos escapó la Liga y la Champions, pero demostramos que si estábamos unidos las derrotas, estas eran menos dolorosas. 

Celebración de la Copa del Rey

No le pido nada al 2013 que no tengamos en este final de 2012. Seguir luchando para seguir ganando. Contra todo y contra todos lo daremos todo. Y lucharemos hasta el final. 

Gracias Barça por este año, hemos aprendido mucho en las victorias y en las derrotas, el camino no ha sido fácil y no lo va a ser, pero superaremos cada una de las piedras que se nos interpongan. Gracias!

Lo volverás a superar!

Hace tan solo tres días, Catalunya se solidarizaba por el cáncer. Mas de 10.000.000 euros destinados íntegramente a la investigación contra el cáncer.

Ayer, el barcelonismo y todos los amantes del fútbol nos alegrábamos porque el FCBarcelona anunciaba que Eric Abidal podía volver a entrenar. Una extirpación del tumor en el hígado y un posterior trasplante quedaban ya en la historia de este gran lateral.

Ni veinticuatro horas después el mundo del fútbol  sobretodo el azulgrana, recibía un nuevo golpe, el cuarto en los dos últimos años. Su entrenador, nuestro entrenador, recaída del tumor en la glándula parótida que hace un año ya le hizo pasar por el quirofano.

Hace tan solo tres días, escribía Diu molt de tu, una entrada dedicada a la enfermedad, el cáncer y a las personas que la sufren . Obviamente hoy, cuando mis amigos, culés y merengues, me han escrito sobre esta triste noticia, me he vuelto a recordar de mi familia hace unos años y de Tito, hablando el domingo para La Marató de TV3, cuando explicaba que sintió cuando le dijeron que tenía cáncer y que pensó en la camilla camino del quirófano.

Ya hemos superado esta enfermedad, la plantilla del Barça y todos sus aficionados han aprendido en los dos últimos años de fútbol pero también de esta enfermedad.  Han sabido salir adelante y hacerse grandes como personas, ahora valoramos mas lo que tenemos y lo que nos cuesta todo. Los jugadores, pero también los aficionados, hemos aprendido a saborear mejor las victorias y ha luchar hasta el último segundo por las derrotas.

Hoy, la vida ha pasado por delante del fútbol en uno de los clubes mas grandes del mundo. Des del jugador mas pequeño hasta el aficionado mas grande han dejado de pensar en el partido del sábado y han pensado en todas esas personas que tienen alrededor que sufren esta enfermedad, han sonreído y se han dicho a si mismos: Esto también lo vamos a superar!

Hoy todos somos Tito, Abidal, Roqué (paz descanse) y todas esas personas, amigos, familiares, conocidos, ídolos,.. que han luchado o siguen luchando contra esta enfermedad.

Tito, mucha suerte, sé que esta lucha la volverás a superar, no vas a estar solo, tu familia, tus amigos, tus aficionados y todos nosotros, amantes del fútbol, estaremos a tu lado. Y si lo superamos una vez, esta no va a ser menos. Te esperamos pronto para entrenar a tus niños y a él, Abidal. Juntos somos invencibles!

#ÁnimsTito

Mucha suerte míster!

"Som guerrers, no estem fets per abandonar. Si estem junts, no hi ha res que ens pugui aturar. Si caiem ens hem d'aixecar, no queda un altre remei, nosalrtes no ens rendirem sense lluitar" (Som Guerrers, Porta. Disc de La Marató 2012)

Diu molt de tu!

"Som llum, som foc, per ajudar a qui ens envolta, dóna i res no perdràs. i nit, foscor, quan hi somiem a la vora, vine i dóna'm la mà."

Aquesta lletra i tantes d'altres fa una setmana que ambienten les tardes de casa meva. Lletres de cançons com Gràcies a la vida, Tornarem o Mai caminaràs sol ens engresquen a seguir lluitant per la vida en aquests moments tan difícils.

A les 8 del matí d'avui diumenge ha començat una nova edició de La Marató de TV3, malgrat que ja fa dies que es fan activitats i es recapten diners per la lluita contra el càncer. Avui és el dia més solidari a Catalunya, malgrat els temps de crisi, tots som conscients que en cada edició de La Marató és tracta una malaltia que en molts casos ens toca de prop. La leucèmia, les malalties respiratòries cròniques, la diabetis o les malalties cardiovasculars són algunes de les afeccions tractades en edicions anteriors. Enguany el càncer serà el protagonista per tercera vegada des de la creació d'aquest projecte solidari.

Entre tots podem ho podem fer possible

Càncer: Creixement anormal de les cèl·lules que formen el teixit d'una part del cos i que es pot estendre a altres parts del cos fins a causar la mort. (diccionari.cat) 


Cada any es diagnostiquen a Catalunya més de 33.000 casos de càncer, sent una de les principals malalties i la principal causa de mort de persones entre els 35 i els 70 anys. Malgrat que tenim equips de recerca d'alta qualitat encara no es pot parlar que el càncer sigui una malaltia amb cura o crònica.

De càncers n'hi ha molts, de pròstata, de pulmó, de còlon i recte, de mama, de colon,... Desgraciadament tots estem en el punt de mira d'aquesta malaltia, alguns tenen més números que altres, pel tipus de cèl·lules, per antecedents, per la vida que un porta... Ningú es salva d'aquesta malaltia, que afecta tant a nadons com a gent gran que un dia van al metge per un simple mal de cap i surten del despatx amb un dia i una hora pel quiròfan. Alguns són de vida o mort, d'altres són per tota la vida i n'hi ha alguns que es poden superar amb una mica més que una operació.

Un dia arribes a casa i el pare et diu: "filla, la mare té càncer, en un mes la operen", i el món et cau a sobre. Sempre penses que mai et tocarà a tu, però la vida és així, un dia, sense demanar-ho a ningú, se't presenta un nou món davant, a vegades desitjat, sovint el pitjor de tots. A partir d'aquest dia, un món nou sobre davant teu, si tens sort de ser gran i entendre-ho, tot és més fàcil que si ets una nena de tretze anys que les seves úniques preocupacions són l'escola i les amigues. 

Visites al metge, proves per aquí i per allà, matins sencers a l'hospital, preguntes, respostes, abraçades, unió... Un dia arriba la operació, tu, com cada dia vas a l'escola amb la teva germana, ningú vol que res t'afecti, segueixes la rutina perquè diuen que és la manera que menys t'afecti el que envolta la família. Però hi penses igual, penses en la mare, en el càncer i en la operació i en les conseqüències, si, pel cap et passa tot, des del millor fins al pitjor, perquè en aquests casos mai saps què pot arribar a passar.

La operació va bé i al cap de pocs dies vas a veure la mare amb la família dels teus millors amics, la teva segona família, i veus la mare estirada al llit amb un somriure i fent veure que tot va bé, però ets conscient que ara ve el pitjor, perquè desgraciadament el càncer va més enllà de l'operació, després ve la quimio i/o radio i les seves conseqüències: la caiguda del cabell o els vòmits, res agradable per a les persones que la vida els hi regala aquesta.

La història es torna a repetir al cap de poc, aquests cop amb l'àvia, una persona gran que t'estimes amb bogeria i que per res del món voldries que marxés perquè vols que et vegi créixer, estudiar, anar a la universitat,... I saps que anteriorment ja s'ha repetit perquè els pares t'ho expliquen.

El càncer, una malaltia que ningú desitja, apareix un dia a la vida de qualsevol família, en els millors casos, entre tots aconsegueixen superar-la costi els anys que costi, en els pitjors, una absència acompanyarà la resta de la vida a una família que ha lluitat fins al final per la vida del seu ésser estimat, una persona que en la majoria dels casos tenia tota una vida per endavant.

La Marató d'enguany, dedicada al càncer, té l'objectiu de recaptar diners per la recerca científica d'aquesta malaltia, perquè un dia deixi de ser la primera causa de mort i puguem parlar que ja ningú mor per culpa d'un tumor.

Demà tots ens hem de posar a la pell de les famílies que pateixen o han patit la vida amb càncer i pensar que ens pot tocar a nosaltres, creieu-me, jo també em pensava fins el dia que el càncer va trucar a la porta. Segons els estudis en uns anys un de cada dos catalans tindrem càncer. Avui podem posar un granet de sorra pel futur d'aquesta malaltia.

Truca i col·labora-hi!

Espot La Marató 2012

www.tv3.cat/marato

Mai oblidarem el seu nom, Leo Messi

Per a alguns ja és considerat la viva llegenda del futbol mundial, per a d'altres encara no ha entrat a a la glòria eterna, però el que és cert, és que Leo Messi (Rosario, 24 de juny de 1987) és un dels millors jugadors del món.

Des que va arribar al primer equip, procedent de les categories inferiors del Futbol Club Barcelona, club on va arribar procedent del New Old Boys l’any 2000, la seva trajectòria futbolística no ha fet més que progressar i, amb ell, han arribat les grans victòries de l’equip.

Malgrat tot, la vida de Messi no ha estat bufar i fer ampolles. Des de ben petit tenia una obsessió, la pilota, però uns problemes físics causats pel dèficit de l’hormona de creixement van fer que no fitxés per un dels millors equips del seu país i que fos el Barça, mitjançant el llavors director tècnic Carles Reixach, el que finalment en un tovalló de paper firmés el primer contracte del petit Messi.

Després de jugar en les categories interiors de l’equip de la capital catalana, formà part de la famosa “generació del 87” composta, també, entre d’altres per Gerard Piqué i Cesc Fàbregas, que en la categoria de cadet ho van guanyar tot. Era un precedent del que anys més tard passaria al primer equip. Ells i divuit fantàstic jugadors més, la majoria formats a la Masia, han estat capaços de guanyar tots els títols col·lectius possibles i Messi, a més, ha guanyat tots els títols individuals possibles, sent en els últims anys el millor jugador del món.

Leo Messi és aquell vailet que fa uns anys va protagonitzar un anunci per a la televisió del club on deia “Recorda el meu nom, Leo Messi”. Des d’aquell 16 d’octubre de 2004, dia en què va debutar, ens ha regalat a cada jornada jugades fantàstiques, regats inimaginables, gols somiant... És el millor jugador del món i la clara mostra que, encara que alguna cosa s’interposi pel camí, res és impossible si un lluita pel seu gran somni.

Messi als seus inicis

Alguns jugadors de la Generació del 87

Messi amb la Pilota d'Or guanyada l'any 2012
(mundodeportivo.com)

Messi celebrant el gol contra el Betis amb que superava el rècord de Muller 

En català, si us plau!

“Hi ha gent a qui no agrada que es pensi, s'escriga o es parli en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es pensi, s'escriga o es parli”. Ovidi Montllor

"El català passarà a ser una llengua d'especialitat, es situarà per darrera del castellà. de la primera llengua estrangera i també de la segona". Aquesta va ser una de les moltes frases del discurs que ahir al vespre la Consellera d'Enseyament, Irene Rigau, va dir interpretant la nova llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE).

De llengua vehicular, a llengua d'especialitat; de llengua majoritària, a llengua d'una hora; de llengua acceptada, a llengua menyspreada; de llengua cooficial, a llengua oblidada. 

Sorprèn que el ministre Wert hagi anunciat la modificació del text només vuit dies després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Coincident? Fet expressament? Conseqüència dels resultats del 25 de novembre?

Recordo històries dels avis, històries dures, complicades, tristes,... històries de joves catalans que un dia van haver de deixar de parlar en català i el seu ús es va limitar a les quatre parets de casa. Ni a l'escola, ni al carrer, ni a qualsevol lloc públic.

Ahir, quan escoltava les paraules de Wert l'estòmac se'm regirava i pensava en els avis i en les seves històries, i m'imaginava una Catalunya al segle XXI on el català estava restringit a les quatre parets de casa nostre.

Des que m'he llevat no li paro de donar voltes a l'assumpte, algú s'imagina la sort que tenim els catalans? Parlem el català des que vam néixer, el castellà l'hem après de la maneta del català i a l'escola hem pogut aprendre una primera llengua i fins hi tot una segona llengua. N'hi ha d'altres que no en poden presumir!

El català, llengua parlada per més d'onze milions de persones, és la 75a més parlada al Món, d'altres, primeres llengües en els seus països d'orígens, estan per darrera de la llengua catalana.
Des dels seus orígens ha servit per acollir nouvinguts, a servit per mantenir cultures, per donar a conèixer el nostre territori; i amb ella hem pogut donar a conèixer el nostre país, hem escrit llibres fantàstics, hem organitzat increïbles esdeveniments, hem creat empreses mundialment conegudes, hem vist néixer grans personatges, creadors, esportistes, escriptors, empresaris, i tants d'altres que segueixen utilitzant la llengua catalana en el seu dia a dia.

Parlant de l'escola i del senyor Wert, dir que no cal que espanyolitzin als nostres fills, ni als nostres néts. Ells aprenen el castellà i la seva història en el seu dia a dia, al carrer, al mercat, a l'escola,... No estan menys informats que un altre infant d'un altre indret d'Espanya, segueixen el mateix model educatiu, potser no en la mateixa llengua, però a història s'explica el mateix, a matemàtiques es fan els mateixos càlculs i a educació física es fan els mateixos exercicis.

Per sort, el senyor ministre només aconsegueix una cosa, que estiguem més units, que defensem lo nostre a tort i a dret costi el que costi. Perquè jo no vull que quan tingui l'edat de la meva àvia li hagi d'explicar als meus néts el mateix que m'explica a mi, que no va poder estudiar gaire i el poc que ho va fer no ho va fer en català. No vull haver d'ensenyar als meus nets que moltes H en castellà són X en català o que en la nostra llengua hi ha dos tipus d'accent diferent.

Em fa gràcia llegir que el Ministeri d'Educació s'està plantejant la possibilitat que l'Estat pagui, dels fons estatals, l'escola privada a Catalunya per garantir l'escolarització dels alumnes en castellà com a llengua vehicular. No seria millor pagar l'escola pública a tots aquells infants, nois i joves que els seus pares no es poden permetre pagar l'escola pública, ni el material escolar, ni el menjador, ni les excursions perquè no cobren suficient, estan a l'atur o se'ls hi ha acabat la prestació? Poden pensar per una vegada amb el cap i no amb els peus? Poden obrir els ulls d'una vegada i veure la realitat del país? Poden fixar-se que la crisi no es soluciona amb l'aparcament del català, sinó amb la millora de l'escola per a tenir uns estudis competents amb els quals competir amb altres països?

M'agrada quan una persona no nascuda a Catalunya em parla en català, però també entenc que prefereixi parlar en castellà perquè l'ha après abans i amb aquesta llengua ja l'entén tothom, ni la discrimino, ni li suplico que aprengui i em parli en la meva llengua; car que m'agradaria que ho fes, però en molts casos ja es prou complicada la seva vida com per haver de posar-se a estudiar. El català, com el castellà i com tot, s'aprèn en el dia a dia i només cal posar-hi una mica d'interès.

Cadascú que parli i pensi com vulgui, a favor o en contra, però mai menystinguen els que pensen el contrari que nosaltres, sigui la veïna del pis de dalt o el nostre referent futbolístic.

I per res del món oblidem d'explicar qui som, d'on venim, quina és la nostra història, la nostra llengua i la nostra cultura. 

Diuen que la unió fa la força, que junts fem pinya, espero que pel ve de la llengua que tant estimem i que tan ens ha donat i ens donarà, estiguem junts en la lluita contra qualsevol reforma que facin per aparcar el català, perquè no podem retrocedir seixanta anys enrere i limitar la nostra llengua a les quatre parets de casa, perquè els nostres fills i néts es mereixen viure i conviure en català, o si més no en la llengua que ells vulguin fer-ho. 

Jo seguiré parlant, escrivint, estudiant, pensant, abraçant, estimant, relacionant, comunicant, petonejant, en CATALÀ, peti qui peti.

Des de escola catalana promouen la següent petició dirigida al Ministre d'Educació. Signa per l' Escola en català: ara i sempre!

Enllaç del vídeo 11 raons pel català

Algunes de les imatges que des de fa dies, però des d'ahir amb més intensitat, corren per la xarxa:

 

Avui decidim nosaltres!

Catalunya s'ha despertat avui amb l'objectiu que milions de persones exerceixin un dels seus drets i durant el dia passin pel seu col·legi electoral i votin. Ja no és tan important a qui, tema que tractaré més endavant, però és important que cadascú es manifesti perquè avui és el dia que els ciutadans podem dir la nostra. No és el sistema més democràtic, encara que hom sap que viu en una democràcia, però és el sistema que avui dia tenim i només podem dir la nostra legalment quan es convoquen unes eleccions.

A les nou del matí, ben puntuals, 8.130 meses s'han posat a disposició dels 5.413.769 catalans que podem exercir el dret a vot. Alguns votaran per primera vegada, altres ja han votat des de l'estranger, un altres tornaran expressament a casa per poder exercir el seu dret avui.

I vull remarcar aquest últim fet, en conec, que tornen expressament de països llunyans per estar avui a Catalunya i poder anar a votar, saben i sabem que les eleccions d'avui poden marcar un abans i un després en la història d'aquests país.

Sobre la taula hi ha moltes qüestions per les que votar un o altre partit, la crisi, l'economia, l'educació, la sanitat, els desnonaments, l'IVA,... però n'hi ha una que avui és clau, i que molts decidiran o ja han decidit el camí del seu vot per aquesta paraula, independència, o si més no, el dret a decidir.

Avui pot ser un dia històric per a Catalunya, els catalans i les catalanes podem decidir cap on volem anar, hem de decidir el futur del nostre país, tenim la paraula i el dret de mostrar al món quin futur volem per a nosaltres.

L'11 de setembre, fa tot just dos mesos i tretze dies, milers de persones omplíem els carrers del centre de la capital catalana demanant un dret, demanant el que ens van prendre farà tres-cents anys. Milers de persones de totes les edats i de tots els llocs del món es van unir en  un sol crit. Catalans d'aquí i d'allà, catalans que no han nascut a Catalunya però que hi viuen des de tota la vida, catalans que fa dos dies que van arribar, catalans que ja no viuen a Catalunya; tots van voler viure un dia històric, un dia que s'ha de tornar a repetir avui, avui tenim en les nostres mans molt més del que ens podem pensar.

Alguns ens recriminaran moltes coses, altres ens voldran dividir, els de més enllà mentiran perquè el món no ens cregui, però si junts fem pinya aconseguirem arribar molt més lluny. El poble unit serà més fort per anar tots a una.

Votem pensant en el cap i en el cor, recordem com vivíem, que defensava cada un, quines eren les nostres prioritats abans de l'11 de setembre, perquè alguns segur que ho aprofitaran amb un altre caire que no serà el que demanàvem ara fa dos mesos.

Avui decidim nosaltres, avui el país està en les nostres mans! El 25N ha de quedar marcat en la història del  nostre país!

VISCA CATALUNYA!

"He sentido vergüenza"

Pasadas las diez de la noche de ayer, 19 de noviembre de 2012, terminaba la Junta General de Accionistas del RCD Espanyol, un día que desgraciadamente quedará marcado en la historia centenaria blanquiazul.

Accionistas increpando a la mesa presidencial.
Fuente: el9.cat

La junta empezó a las seis de la tarde, y empezó con abucheos y gritos contra el que hasta ayer era el máximo dirigente del club, Ramon Condal, y cuando sonó el himno del centenario, el que actualmente suena en cada partido en Cornellà- El Prat, posiblemente a algunos les gustaba mas cuando la canción representativa del club era bilingüe.

No fueron los únicos momentos de tensión, ya que durante toda la asamblea hubo un estado de crispación muy elevado. 

Solo empezar, las redes sociales se hicieron eco de lo que sucedía en el recinto ferial de Cornellà, alguien que no pudiera ver el acto en directo o por televisión lo podía seguir perfectamente desde twitter o cualquier otra red.

Las intervenciones de los candidatos o de algún miembro de la candidatura sucedieron entre aplausos, de los allegados, y gritos de los accionistas contrarios. Especial mención merece el candidato Joan Collet, futuro presidente, cuando el público lo recibió a gritos de dimisión cuando un compañero de su candidatura la presentó.

En el turno de palabra de los accionistas minoritarios el asunto tampoco mejoró. Intentó de agresión a un accionista que delante del micrófono y mientra decía unas palabras enseñó una estelada blanquiazul, bronca a quien defendía a uno de los candidatos, eran muestras del general descontentamiento del público.

Creo que lo que menos importó ayer era quien salía escogido como presidente, todo el espanyolismo sabía que Collet tenía muchos números para ocupar el cargo. El fue escogido como 27º presidente del club el día más negro de su historia, porque ninguna derrota hizo más daño a los pericos que la junta de ayer.

Ayer fue un día triste para la familia perica, porque vio como a parte de hacer el ridículo conseguían que muchos aficionados de otros equipos, sobre todo del Barça, se rieran de ellos. Como dijo un amigo perico, "hoy hemos superado vuestro "al loro"" y, desgraciadamente, tiene mucha razón.

No fue con el único que hablé, otros me confesaron que sienten vergüenza, que ayer hicieron el ridículo como club, que no se sentían representados por nadie, y no les voy a quitar la razón. Ayer fue un día de mucho movimiento en twitter, me quedo con los de los seguidores blanquiazules, lamentando el espectáculo dado.  Si yo fuera del Espanyol, ayer se me hubiera caído la cara de verguenza y el alma de pena. No negaré que ayer sentí lástima por todos los amigos seguidores del Espanyol, no tenían suficiente con ser los últimos en la clasificación, sino que tienen un problema mucho mas grande, la rotura de "la força d'un sentiment".

Creo que ahora tienen un doble problema, primero tendrán que unir-se para superar la crisis deportiva y luego para superar la institucional, porque habrá nuevo presidente, pero como dijo ayer uno de los candidatos, es mas de lo mismo.

Collet, el nuevo presidente. Fuente: Sport

Ayer desde estas líneas pedía al nuevo presidente pensara en el club y en sus aficionados, hoy le pido que vea lo que el  mundo vio ayer mientras celebraban la asamblea y reflexione por  su bien. Un club centenario como el Real Club Deportivo Espanyol no sé merece tener una página tan negra en la historia como la que se escribió ayer.

Ánimos a todos los pericos! 

Unes eleccions que han de canviar el club

Avui és un dia important per l'espanyolisme i per tots els afeccionats pericos. Aquest vespre tots els accionistes, empresaris però també tots aquells socis que tenen una acció al club per fer-se'l més seu i no deixar-los en mans d'aquells a qui només els interessen els diners, escolliran el proper president del club.

Avui a la nit el Reial Club Deportiu Espanyol tindrà nou president, el vint-i-setè de la centenària història del club, hi ha tres candidats a ocupar el lloc però només un s'asseurà a partir del proper diumenge al millor seient de la llotja presidencial i, segons diuen, n'hi ha un que ja hi té mig cul. No us enganyaré, no m'he llegit ni m'he informat expressament de cap candidatura, les úniques informacions que m'han arribat han estat per casualitat, mirant les notícies, passant les fulles del diari o per informacions de terceres persones. Segurament ho hauria d'haver fet per tenir una lleugera informació general de les eleccions, però no és el meu club i he preferit no tenir cap opinió respecte als candidats.

Òbviament no tinc cap candidat preferit, només tinc un desig i és que la situació social i esportiva que viu el club en l'actualitat millori.

L'Espanyol és l'últim equip de la classificació de primera divisió quan s'han disputat dotze partits, molts, sobretot els culers pensem que aquest any sí baixaran, és el desig de molts, potser el meu també fins fa poc, però fa dos dies que he canviat d'opinió. Què faríem sense els pericos? Amb qui "ens picaríem"? A qui emprenyaríem? Qui ens recordaria que l'únic partit que guanyen es contra el nostre equip? És com si deixessin d'existir els Sevilla-Betis, els Celta-Depor o els Athletic-Reial Societat... Ara que un Barça B- Espanyol amb un Mini de gom a gom tindria el seu morbo!

És possible que aquest any també es tornin a salvar en l'última jornada amb un gol miraculós com el de Coro, però tan si això passa com si no la situació a Cornellà-El Prat ha de canviar. No pot ser que en debat amb els amics socis i/o seguidors pericos em confessin que en partits al seu estadi se'ls hi queia la cara de vergonya.... No sé de qui és culpa, jo sempre he defensat a l'actual entrenador, sempre he pensat que Pochettino era l'entrenador ideal pel primer equip, un Tito o Guardiola però blanc-i-blau.

Podríem parlar d'altres temes com el pressupost del primer equip o la política de la cantera perica, però per falta d'informació no m'hi vull posar. L'únic que sé és que no s'estan fent les coses bé, i en un club amb tan prestigi, història i seguidors, això no pot passar.

Només vull demanar una cosa als candidats i més especialment al futur president: Si us plau, pensi en el club i en els seus afeccionats des del moment en que ocupi el càrrec i torni a elevar a l'Espanyol al lloc que és mereix.

Molta sort als candidats i ànims pericos que ben aviat remuntareu!

Font: www.mundodeportivo.com

Gràcies twitter!

Avui, des d'aquí, vull homenatjar a la xarxa social Twitter, no per la seva manera de funcionar, que podria ser un altre homenatge, sinó pel que ha aconseguit.

Confesso que avui no he obert la televisió, la única font d'informació tradicional que he rebut a estat els dos diaris, un convencional i l'altre esportiu, que aquest matí he llegit després d'esmorzar en l'únic moment de calma del dia. Com sempre, el que més m'interessa han estat els esports, tot i que avui he parat atenció a les primeres pàgines del diari convencional que parlaven de les eleccions del diumenge que ve. Aquest no és el tema que avui vull tractar, com he dit avui vull fer un esment molt positiu a aquest món dels cent quaranta caràcters.

Gràcies! Aquesta és la principal paraula que se'm passa pel cap quan et llegeixo. Gràcies per fer que em pugui informar d'allò que més m'agrada a l'instant. Gràcies per dir-me els resultats d'infinitats de partits. Perquè si una cosa, entre moltes, a revolucionat twitter és el món dels esports. Avui he pogut informar-me de tots els partits dels equips de primera divisió, segona i segona B i tercera, però també de tots els equips de futbol catalans, des dels de 1a catalana fins els de 4a, els sempre oblidats. També he seguit els dos partits de tennis de la Davis, la carrera de formula 1, la final del mundial de futbol sala... I això només avui! Però sovint i quan no puc gaudir d'una televisió o simplement no fan el partit per la tele, he seguit molts partits al minut del Barça, del Madrid i de l'Espanyol, he pogut saber les opinions de grans periodistes,...

Quin món aquest del twitter! Ens ha permès estar al dia a dia, o millor! al minut a minut de TOT el món esportiu perquè fins i tot d'aquell partit que no mira ningú algú n'escriu el resultat. La majoria de clubs i esportistes tenen twitter, els primers ens informen dels horaris de tots els partits de les seccions del club i un cop jugats ens informen del resultat, ens acosten al dia a dia dels seus equips i dels jugadors entre altres piulades. Els esportistes ens acosten a la seva vida extraesportiva, ens expliquen els seus gustos, opinen d'altres esports, fan concursos...

També cal afegir la feina que fan pel twitter tots els mitjans periodístics, informant-nos de tots els resultats així que s'acaba el partit, la cursa o la competició, i dels esportistes, que a més d'informar-nos, sovint donen la seva opinió.

Gràcies Twitter per acostar-nos una mica més a l'esport i sobretot, a l'esport català!

Algunes piulades d'aquest cap de setmana

Un dia trist per a la cultura popular i tradicional...

Avui escric amb la ma al cor, amb el rostre trist i amb el cap ple de pensaments.

Ahir el país va viure una jornada de vaga, molts ciutadans van deixar de treballar, renunciant al sou de la jornada, per reclamar que la situació econòmica que actualment estem vivint canvii i deixem de veure com cada dia els ingressos disminueixen i les despeses augmenten i deixem de patir retallades en sanitat i educació, entre altres problemes; alguns però van anar a treballar, perquè no es poden permetre no cobrar un dia, semblarà una tonteria, però moltes famílies no arriben a final de mes o hi arriben de puntetes i el sou d'un dia és el menjar d'una setmana.

Deixant els motius pels quals cada ciutadà ahir va fer o no va fer vaga, avui escric en nom de la cultura popular i tradicional catalana i de tots aquells que dia rera dia la fem possible, ja que ahir una casa de cultura barcelonina va patir destrosses.

Fa uns mesos vaig escriure el text que teniu al final de l'escrit d'avui, el vaig escriure pels volts de la Festa Major d'estiu de Barcelona, La Mercè, arran dels incidents que vam patir per les festes de Santa Eulàlia, en l'escrit, com comprovareu, demanava que se'ns respectés, explicava la història de cada persona que fa possible aquesta branca de la cultura, feia referencia a sous, a dedicació,... 

Crec que no he de tornar a repetir que cap persona d'aquests món, ni castellers, ni bastoners, ni geganters, ni dansaires, ni pessebristes, ni diables, ni balladors de pastorets, gitanes, cercolets, ni tants d'altres cobren cap sou per a fer aquestes activitats, és més, en alguns casos paguen per a poder restaurar figures, pagar autocars, pagar músics, etc. Dic això perquè potser les persones que ahir van destrossar la persiana de La Casa dels Entremesos es pensaven que els quinze companys (entre els quals familiars meus) que hi havia dins, esperant a començar una reunió, endreçant roba o preparant la propera actuació  cobraven. És l'únic que se'm passa pel cap quan penso quin va ser el motiu de fer malbé una equipació cultural. Només perquè a la paret de l'edifici hi ha un cartell de l'Ajuntament de Barcelona (cartell imposat per obligació) i perquè la llum de dos despatx estava oberta calia actuar amb violència i provocar destrosses? 

És possible que les persones que estaven dins l'edifici s'equivoquessin obrint els llums, però aquest no és un motiu suficient ni racional per a destrossar la persiana de l'edifici i provocar que les persones que hi havia s'hi quedessin tancades. 

Sóc conscient que són moments difícils per a tots, que el país no va per bon camí, que cada dia tenim més dificultats per pagar les coses, etc. però ens passa a les persones i també passa en moltes entitats, i les que formen part de La Casa dels Entremesos, i la pròpia casa, no és cap excepció. No es canvien coses perquè no hi ha diners per comprar-les, s'espera a que se n'espatllin vàries perquè el tècnic vingui a arreglar-les, els números no són molt positius,... I amb les destrosses d'ahir només s'aconsegueix empitjorar les coses.

Per qui em sap greu és, com sempre, pels que realment gaudeixen amb La Casa dels Entremesos i les figures d'imatgeria que hi ha dins, els nens i les nenes que cada matí i cada tarda van a veure els gegants, els seus gegants. I em sap greu per dos motius, el primer i molt obvi és que avui s'han quedat sense poder-los veure, i el segon i el més important, és  per l'educació que els hi estem (estan) donant amb les imatges que ahir i avui corren per tot arreu, a la televisió, a internet, als diaris,... els signes de violència del dia d'ahir hi tenen una forta presència. Podrem un dia fer una jornada de vaga que sigui l'enveja del planeta? Sense violència, ni destrosses, ni pintades... Segur que ens faran molt més cas.

Bé, en l'escrit d'avui he volgut mostrar el meu rebuig a la violència i més a la violència contra la cultura popular i tradicional que desgraciadament patim. Tinc imatges d'ahir, però crec que no cal embolicar més la troca. Espero que demà estigui tot solucionat i puguem tornar a l'activitat cultural dins La Casa dels Entremesos.

Visca la cultura popular i tradicional catalana i els que la fem possible!

Aquest és l'escrit que vaig publicar al facebook el passat 20 de setembre: 

"Com molts sabeu fa anys que participo en moltes de les festes majors que es fan a Barcelona, des de ben petita he mamat cultura popular i tradicional per totes bandes, a casa, en activitats no lectives, com a passió,... 

He dedicat moltes hores de la meva vida, no us en farieu creus, a la dansa catalana, als gegants, als diables, als capgrossos, etc. sense rebre res a canvi, sabent que el que fem ho fem pels altres, perquè el públic ho pugui gaudir i sigui qui més se'n beneficïi. És veritat que cada entitat reb uns diners públics, però també privats, per poder-se pagar locals (que no sempre són públics), vestuari, viatges, etc. però, com he dit anteriorment, les persones que porten aquestes entitats culturals no veuen ni un cèntim. I dic això arran d'aquesta notícia, d'altres que he llegit i pels esdeveniments que van succeir a les passades festes d'hivern. 

Molts de nosaltres, la gran majoria, també patim problemes econòmics; vivim el dia a dia de pagar cada dia més cara la barra del pa, la universitat, la benzina, etc. però tot hi així seguim amb la il·lusió de retrobar-nos cada setmana per preparar unes activitats per mostrar al carrer durant les festes. 

Crec que tots estem d'acord amb el que defensareu demà i dilluns davant l'alcalde, si puguéssim alguns us farien costat, però us demano, de tot cor, que us poseu en el nostre lloc. Em dedicat moltes hores, molts esforços físics i mentals per a poder presentar els millors actes de cultura popular i tradicional durant les festes d'enguany, no només les persones que veureu al carrer portant gegants, cremant al correfoc o enfilant-se al pom d'un castell, sinó també totes les persones que s'han passat hores organitzant cada acte, que per la vostra informació no totes reben remuneracions econòmiques a canvi.

Un cop dit tot aixó, us prego que us manifesteu tant com vulgueu però que ens respecteu, no volem insults, ni crits, ni males cares, volem que ens ajudeu a fer millor la festa perquè nosaltres també patim retallades, increments d'IVA i pèrdues de qualitat."

Una escultura que passa desapercebuda...

LA GAMBA!

Els Jocs Olímpics de l’any 1992 van comportar una remodelació de Barcelona, que va canviar totalment de cara, i van implicar per a alguns artistes la seva internacionalització. Un bon exemple és Javier Mariscal, reconegut dissenyador espanyol que es dedicava sobretot al camp artístic i del disseny, i que es va donar a conèixer al món gràcies al Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics, una figura que en un primer moment no va tenir gaire bona acollida però que va acabar convertint-se en la mascota olímpica més reproduïda.

No és l’única obra que va fer Mariscal per aquell gran esdeveniment. Al passeig del Moll de la Fusta s’hi van instal·lar diversos locals de restauració per als ciutadans i els espectadors forans. Un d’aquests restaurants, dissenyat per Alfred Arribas, té una escultura en forma de gamba dissenyada per Mariscal l’any 1987 ubicada al sostre del restaurant. També va ser el responsable del disseny interior, el gràfic i tot el concepte del bar, que recordaven les restes d’un naufragi; tot reflectia un lloc de la costa on s’havien acumulat una sèrie de restes marines.

Imatge actual de La Gamba

Gambrinus, com també es coneix l’obra perquè era el nom del restaurant, té aspecte físic d’escamarlà i va ser dissenyada amb l’ajuda del faller Manuel Martín. El material que utilitzà és resina de polièster amb fibra de vidre pintada. Per fer La Gamba va tardar diversos mesos en conceptualitzar-la, dissenyar-la i realitzar-la.

Com a curiositat, cal saber que quan van tancar els restaurants després dels jocs, La Gamba va estar en litigi entre l’amo del local i el seu llogater. Finalment, l’autor de l’obra la va cedir l’any 2004 a l’Ajuntament de Barcelona i al llarg dels anys s’ha convertit en una icona molt popular entre els ciutadans de Barcelona i els turistes que la visiten

.

A part d’escultures, al llarg de la seva trajectòria artística també ha fet mobiliari, treballs tèxtils, projectes d’arquitectura, dissenys, altres mascotes per exposicions, imatges d’empreses i fins hi tot dibuixos per a una pel·lícula. Mariscal ha aconseguit que quasi tothom reconegui una obra seva sense conèixer-ne l’autor.