Una història, moltes vides.

"L'Esbart Català de Dansaires va ésser fundat l'any 1908 per Rafael Tudó i Duran. Entitat dedicada a la investigació, compilació, conservació i divulgació de la dansa i els costums tradicionals catalans..."

Així comencen totes les explicacions sobre l'esbart, i així comencen moltes de les vides de balladors i ex-balladors del Català, entre d'elles la meva.

Aquesta entitat de cultura popular i tradicional que s'encarrega, com bé diu l'explicació, de temes relacionats amb la dansa catalana, és una clara mostra d'integració, de convivència, d'educació, entre molts d'altres valors. L'esbart és, i cal dir-ho molt alt i clar, una gran família. I a més de ser una gran família, on grans i petits comparteixen una estona de la seva vida dedicada al ball, l'esbart a creat moltes famílies.

Si, jo sóc filla del català, bé, sóc filla del meu pare i de la meva mare però ells es van conèixer ballant, i com ells molts pares més que al llarg de la història de l'esbart s'han anat coneixent i han format la seva família. Per tant, la història del català és la meva història, una història que escrivim des de fa més de 22 anys.

A vegades algú em comenta, no havies nascut i ja ballaves! i jo m'imagino a la meva mare amb la panxa grossa ballant l'Esquerrana, o un ball pla o una jota. A vegades jo també els hi dic als fills dels dansaires que abans de ballar a la secció infantil ja ballaven a la panxa de la mare i ells riuen, segur que algun dia ells són els qui diuen als petits que ja ballaven abans de néixer.

L'esbart és doncs, la meva vida. Abans divendres i ara dimarts i divendres... Una companya em preguntava fa una setmana, des de quan balles al Cos de Dansa? I la veritat és que no vaig saber respondre... Podria dir que tota la vida! De petita, amb els fills dels dansaires, sopava mirant l'assaig dels grans i inclús m'adormia al banc mirant-los, en aquella època per mi acabaven molt tard! 

Els tiets i les tietes, els cosins i les cosines, el padrí i la padrina, els millors amics, el grup d'amigues,... tots tenen una relació directa amb l'esbart encara que potser alguns ja fa anys que no hi ballin.

Sé que no sóc cap excepció en aquest món, que moltes generacions han compartit l'associacionisme, besavis a avis, avis a pares, pares a fills, fills a fills,... aquests és un dels fets més macos dels que podem gaudir amb les associacions de cultura tradicional i popular. Avis que van a veure als seus nets ballar, pares i fills que comparteixen picades de bastons, parelles que van juntes a plaça a fer castells,... 

Per sort, a part de la família biològica a l'esbart hi tinc la meva segona família, la que componen tots els companys de la secció, de la junta, els ajudants, alguns nens i nenes de les altres dues seccions,... tots ens preocupem per tots, ens n'alegrem en les victòries, ens ajudem a aixecar en les derrotes, plorem plegats, ens enfadem,... Així eren fa 104 anys i així som 104 anys després, convivint i compartint plegats molt més que una afició.

Demà, dia de la Festa dels 104 anys, pujarem plegats quatre generacions de dansaires, cadascú amb la seva història, cadascú amb els seus records, cadascú sabent perquè balla o ballava a l'Esbart Català de Dansaires. Demà mostrarem el que fem de la millor manera i amb l'orgull que sentim de representar a una entitat amb més de cent anys d'història.

Amics, aquesta entrada va per vosaltres, per la meva família del català, gràcies per fer-me créixer com a persona i ensenyar-me grans lliçons de vida!