“Hi ha gent a qui no agrada que es pensi, s'escriga o es parli en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es pensi, s'escriga o es parli”. Ovidi Montllor
"El català passarà a ser una llengua d'especialitat, es situarà per darrera del castellà. de la primera llengua estrangera i també de la segona". Aquesta va ser una de les moltes frases del discurs que ahir al vespre la Consellera d'Enseyament, Irene Rigau, va dir interpretant la nova llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE).
De llengua vehicular, a llengua d'especialitat; de llengua majoritària, a llengua d'una hora; de llengua acceptada, a llengua menyspreada; de llengua cooficial, a llengua oblidada.
Sorprèn que el ministre Wert hagi anunciat la modificació del text només vuit dies després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Coincident? Fet expressament? Conseqüència dels resultats del 25 de novembre?
Recordo històries dels avis, històries dures, complicades, tristes,... històries de joves catalans que un dia van haver de deixar de parlar en català i el seu ús es va limitar a les quatre parets de casa. Ni a l'escola, ni al carrer, ni a qualsevol lloc públic.
Ahir, quan escoltava les paraules de Wert l'estòmac se'm regirava i pensava en els avis i en les seves històries, i m'imaginava una Catalunya al segle XXI on el català estava restringit a les quatre parets de casa nostre.
Des que m'he llevat no li paro de donar voltes a l'assumpte, algú s'imagina la sort que tenim els catalans? Parlem el català des que vam néixer, el castellà l'hem après de la maneta del català i a l'escola hem pogut aprendre una primera llengua i fins hi tot una segona llengua. N'hi ha d'altres que no en poden presumir!
El català, llengua parlada per més d'onze milions de persones, és la 75a més parlada al Món, d'altres, primeres llengües en els seus països d'orígens, estan per darrera de la llengua catalana.
Des dels seus orígens ha servit per acollir nouvinguts, a servit per mantenir cultures, per donar a conèixer el nostre territori; i amb ella hem pogut donar a conèixer el nostre país, hem escrit llibres fantàstics, hem organitzat increïbles esdeveniments, hem creat empreses mundialment conegudes, hem vist néixer grans personatges, creadors, esportistes, escriptors, empresaris, i tants d'altres que segueixen utilitzant la llengua catalana en el seu dia a dia.
Parlant de l'escola i del senyor Wert, dir que no cal que espanyolitzin als nostres fills, ni als nostres néts. Ells aprenen el castellà i la seva història en el seu dia a dia, al carrer, al mercat, a l'escola,... No estan menys informats que un altre infant d'un altre indret d'Espanya, segueixen el mateix model educatiu, potser no en la mateixa llengua, però a història s'explica el mateix, a matemàtiques es fan els mateixos càlculs i a educació física es fan els mateixos exercicis.
Per sort, el senyor ministre només aconsegueix una cosa, que estiguem més units, que defensem lo nostre a tort i a dret costi el que costi. Perquè jo no vull que quan tingui l'edat de la meva àvia li hagi d'explicar als meus néts el mateix que m'explica a mi, que no va poder estudiar gaire i el poc que ho va fer no ho va fer en català. No vull haver d'ensenyar als meus nets que moltes H en castellà són X en català o que en la nostra llengua hi ha dos tipus d'accent diferent.
Em fa gràcia llegir que el Ministeri d'Educació s'està plantejant la possibilitat que l'Estat pagui, dels fons estatals, l'escola privada a Catalunya per garantir l'escolarització dels alumnes en castellà com a llengua vehicular. No seria millor pagar l'escola pública a tots aquells infants, nois i joves que els seus pares no es poden permetre pagar l'escola pública, ni el material escolar, ni el menjador, ni les excursions perquè no cobren suficient, estan a l'atur o se'ls hi ha acabat la prestació? Poden pensar per una vegada amb el cap i no amb els peus? Poden obrir els ulls d'una vegada i veure la realitat del país? Poden fixar-se que la crisi no es soluciona amb l'aparcament del català, sinó amb la millora de l'escola per a tenir uns estudis competents amb els quals competir amb altres països?
M'agrada quan una persona no nascuda a Catalunya em parla en català, però també entenc que prefereixi parlar en castellà perquè l'ha après abans i amb aquesta llengua ja l'entén tothom, ni la discrimino, ni li suplico que aprengui i em parli en la meva llengua; car que m'agradaria que ho fes, però en molts casos ja es prou complicada la seva vida com per haver de posar-se a estudiar. El català, com el castellà i com tot, s'aprèn en el dia a dia i només cal posar-hi una mica d'interès.
Cadascú que parli i pensi com vulgui, a favor o en contra, però mai menystinguen els que pensen el contrari que nosaltres, sigui la veïna del pis de dalt o el nostre referent futbolístic.
I per res del món oblidem d'explicar qui som, d'on venim, quina és la nostra història, la nostra llengua i la nostra cultura.
Diuen que la unió fa la força, que junts fem pinya, espero que pel ve de la llengua que tant estimem i que tan ens ha donat i ens donarà, estiguem junts en la lluita contra qualsevol reforma que facin per aparcar el català, perquè no podem retrocedir seixanta anys enrere i limitar la nostra llengua a les quatre parets de casa, perquè els nostres fills i néts es mereixen viure i conviure en català, o si més no en la llengua que ells vulguin fer-ho.
Jo seguiré parlant, escrivint, estudiant, pensant, abraçant, estimant, relacionant, comunicant, petonejant, en CATALÀ, peti qui peti.
Algunes de les imatges que des de fa dies, però des d'ahir amb més intensitat, corren per la xarxa:
