Han hagut de passar 22 anys, 22 diades nacionals variades
i diferents, perquè a la vint-i-tresena em trobés a centenars de quilometres de
Catalunya. Curiós, la diada que més es recordarà, la que més catalans ha unit
amb un objectiu i on s’ha demostrat que tenim un nivell d’organització i
participació increïble, ha estat la que he estat més lluny, en un indret on la
independència ni els hi va ni els hi ve.
Estar lluny de casa m’ha servit per dues coses,
principalment. En primer lloc per reafirmar el meu saber que som un país
especial, principalment perquè el dia que més extremistes podien ser els ideals
dels catalans, més ens hem respectat. I per altre banda, que no em vull perdre
cap altre gran “esdeveniment” més, perquè l’enveja és molt sana, però... com
m’hagués agradat estar ahir amb la meva família i els meus amics, que es van
entrellaçar les mans a l’hora 17:14, clamant un únic cant.
Estic en una comunitat autònoma on fa uns anys es veia la
televisió de pública de Catalunya i que ara, després de la seva prohibició,
pocs s’enrecorden de la seva existència. Per tant, ahir, la meva comunicació i
visualització de la #viacatalana va ser gràcies al mòbil, quin gran invent això
del mòbil amb Internet... Però també em va servir per veure com van parlar
altres mitjans de comunicació de nosaltres. I que voleu que us digui, tant per
bé com per malament ahir vam ser el melic del món, era un dels nosaltres
objectius oi?
Ahir ja sabia que avui, quan ens despertéssim, seguiríem
igual. Ens aixecaríem alguns anirien a treballar, els petits començarien
l’escola, alguns privilegiats apurarien les vacances i molts, desgraciadament,
seguirien buscant feina. Res a canviat respecte ahir, la independència encara
no truca a la porta, tampoc ens deixen preguntar (a nosaltres i a ells) què
volem i encara menys ens han igualat amb altres comunitats. Potser, per
insignificant que sigui, alguna cosa si que ha canviat, el sentiment d’estar
més units que mai, d’haver aconseguit un objectiu complicat que ens ha permès
que aquí i allà se n’hagin fet ressò i el poder aixecar-se avui del llit i dir,
ahir vam fer història.
Espero, i sobretot desitjo, que la Via Catalana sigui una
pàgina més del llibre que els catalans portem 299 anys escrivint, el final, qui
el desitja, ja el sap.
