Ha sido una gran temporada motociclista

El 8 de abril, ahora hace siete meses y dos días escribía el post correspondiente a la primera carrera de motociclismo bajo el título “Se prevé una gran temporada motociclista” y así ha sido.

Hoy en Valencia se ha puesto el punto y final de la temporada 2013 y ha acabo tan bien, o mejor de lo que empezó. Marquez, en MotoGP, Pol Espargaró, que consiguió el campeonato de Moto2 en la penúltima carrera y Viñales, en la categoría pequeña, han sido los tres españoles, que han puesto el nombre en el este campeonato pero podrían haber sido muchos más. Pedrosa, Lorenzo, Rins, Salom, Àlex Marquez i Tito Rabat han sido los otros grandes pilotos que han copado el segundo o tercer lugar de la clasificación final general.

¡Hay pilotos y muy buenos! Se puede afirmar que el motociclismo vive unos de sus mejores momentos, cuando más mal va el país, hay unos jóvenes que durante siete meses han alegrado el domingo a los aficionados del motociclismo y en ocasiones a aquellos que no lo son pero han querido disfrutar con magníficos pilotajes, curvas de infarto y caídas que valen mundiales.

Marc Márquez se ha convertido en el piloto más joven en conquistar la categoría reina. Ha sido llegar y besar el santo y en una lucha frenética con Lorenzo en los tres últimas carreras. Una lucha que ha hecho sufrir a todos los fans de los dos pilotos y ha hecho llevar el corazón a pulsaciones insufribles.

Por su parte, el vencedor del mundial de la categoría pequeña se ha decidido en la última carrera. El título estaba en manos de tres jóvenes pilotos que han llevado un El espectacular pulso a tres bandas que durante toda la temporada; 5 puntos separaban a los tres pilotos, por lo tanto el ganador de la carrera era automáticamente el ganador del Mundial. Y Viñales no lo ha querido desaprovechar. Salom, que se cayó a falta de diez vueltas, por un error propio, ha hecho que el campeón y Rins llevaran la carrera al extremo de la emoción y ha sido el piloto más experimentado el que se ha llevado el premio.

El mundial ha bajado hoy el telón en el circuito de la Comunitat Valenciana. El año que viene, estos y algunos pilotos más seguro que nos vuelven a emocionar y lucharán hasta la última curva para salir vencedores.

Fuente: 324.cat

Fuente: marca.com

Fuente: marca.com

Fuente: marca.com

Una diada especial (i diferent)

Han hagut de passar 22 anys, 22 diades nacionals variades i diferents, perquè a la vint-i-tresena em trobés a centenars de quilometres de Catalunya. Curiós, la diada que més es recordarà, la que més catalans ha unit amb un objectiu i on s’ha demostrat que tenim un nivell d’organització i participació increïble, ha estat la que he estat més lluny, en un indret on la independència ni els hi va ni els hi ve.

Estar lluny de casa m’ha servit per dues coses, principalment. En primer lloc per reafirmar el meu saber que som un país especial, principalment perquè el dia que més extremistes podien ser els ideals dels catalans, més ens hem respectat. I per altre banda, que no em vull perdre cap altre gran “esdeveniment” més, perquè l’enveja és molt sana, però... com m’hagués agradat estar ahir amb la meva família i els meus amics, que es van entrellaçar les mans a l’hora 17:14, clamant un únic cant.

Estic en una comunitat autònoma on fa uns anys es veia la televisió de pública de Catalunya i que ara, després de la seva prohibició, pocs s’enrecorden de la seva existència. Per tant, ahir, la meva comunicació i visualització de la #viacatalana va ser gràcies al mòbil, quin gran invent això del mòbil amb Internet... Però també em va servir per veure com van parlar altres mitjans de comunicació de nosaltres. I que voleu que us digui, tant per bé com per malament ahir vam ser el melic del món, era un dels nosaltres objectius oi?

Ahir ja sabia que avui, quan ens despertéssim, seguiríem igual. Ens aixecaríem alguns anirien a treballar, els petits començarien l’escola, alguns privilegiats apurarien les vacances i molts, desgraciadament, seguirien buscant feina. Res a canviat respecte ahir, la independència encara no truca a la porta, tampoc ens deixen preguntar (a nosaltres i a ells) què volem i encara menys ens han igualat amb altres comunitats. Potser, per insignificant que sigui, alguna cosa si que ha canviat, el sentiment d’estar més units que mai, d’haver aconseguit un objectiu complicat que ens ha permès que aquí i allà se n’hagin fet ressò i el poder aixecar-se avui del llit i dir, ahir vam fer història.

Espero, i sobretot desitjo, que la Via Catalana sigui una pàgina més del llibre que els catalans portem 299 anys escrivint, el final, qui el desitja, ja el sap.

Avui en fa 105!

Sembla que només hagin passat un parell d'anys des d'aquell 8 de juliol, quan un grup d'amics va decidir agrupar-se per formar una entitat que vetlles la dansa catalana. A Vic ja n'hi havia un, i a Barcelona també hi havia un antecedent amb l'"Esbart de Dansaires" de l'Associació de Lectura Catalana

El grup d'amics, encapçalats per Rafael Tudó entre d'altres, van decidir que aquella associació sense ànim de lucre que acabaven de fer néixer és diria Esbart Català de Dansaires i seria una entitat dedicada a la investigació, compilació, conservació i divulgació de la dansa i els costums tradicionals catalans en totes les seves vessants amb el màxim rigor històric i etnocientífic i en totes les activitats annexes i, en general, tot allò que estigui relacionat amb la cultura catalana i que la seva actuació no tingui caràcter competitiu. (www.esbartcatala.org).

El Català, com és conegut en el món dels esbarts, ha superat guerres, supressions, moments difícils i durant un temps va haver de viure en les vivendes dels membres de la seva junta si no volia desaparèixer. En acabar la guerra l'esbart va iniciar la confecció de l'Arxiu de Dansa Popular al Països de Llengua Catalana sota la direcció d'Aureli Capmany, un arxiu encara vigent avui en dia. 

Pel camí l'esbart ha creat 3 seccions de dansa, ha recuperat els Cavallets Cotoners de Barcelona, els Cavallets petits, s'han format seccions bastoneres, s'han fet cursos, conferències, publicacions i un llarg etcètera que fan que el Català sigui més que un esbart. 

Des dels seus inicis, persones voluntàries s'han fet càrrec de l'entitat tan en la direcció com en les seccions. Cada setmana desenes de persones és reuneixen a La Casa dels Entremesos, seu de l'entitat des de fa quatre anys per assajar, reunir-se, compilar informació, i moltes altres feines i activitats que s'hi fan.

Avui 105 anys després torna a ser 8 de juliol i l'esbart segueix amb la mateixa vitalitat que fa més d'un centenari. Seguirem celebrant anys i seguirem celebrant anys del nostre patrimoni. L'esbart fa més de 100 anys que vetlla per la dansa catalana però també per la cultura popular i tradicional catalana i per totes les persones que hi estan relacionades. 

Per molts anys més del Català, felicitats!

L'equip gran

La setmana passada acabàvem la temporada amb gust agredolç per les poques victòries però amb la felicitat d'haver après a fer alguna cosa de profit amb la pilota als peus i d'haver format part d'un grup de persones que lluitaven per un objectiu.

A finals d'any publicava l'editorial que vaig haver d'escriure i llegir al taller de ràdio. El dia del sopar de final de temporada, les capis ens van posar un vídeo que em recordava aquell escrit i a l'equip petit. El vídeo es titula "L'equip gran" i és la nostra història, no gaire diferent a la d'aquell equip petit. 

Gràcies companyes per haver-me donat la oportunitat de formar part d'un equip de futbol!

Us deixo l'enllaç al vídeo que les capitanes ens van fer, i l'escric que aquell dia de desembre vaig llegir.

L'equip gran:  https://www.facebook.com/photo.php?v=10201276707985809

Editorial:

"Bona tarda amants de l’esport! Amb el sobrenom d’Equip petit, fa uns mesos parlàvem d’un equip de futbol de nens i nenes de vuit anys que no havien guanyat cap partit de la temporada. 275 gols en contra i només un a favor, possiblement, el gol més celebrat de tota la lliga. La Ruth, l’Adrià, el Nil, el Gerard, la Gemma i els seus companys entrenaven de valent cada dia per aconseguir la victòria el següent cap de setmana, però arribats el dia, una nova derrota els acompanyava de tornada a casa. S’enfadaven després d’una derrota? Feien culpable a algun company? Criticaven al porter? Cap

d’ells marxava amb el cap cot, ni amb mala cara, ni enfadat, sinó amb el convenciment d’haver-ho donat tot al terreny de joc.

Amb el mateix convenciment que l’equip petit, la Marta, l’Andrea, la Inma, la Paula i les seves companyes assisteixen a cada entrenament, no hi ha excuses, ni la feina, ni la universitat, ni el Barça, ni la parella, res els fa perdre l’estona de la setmana que estan plegades amb la pilota de futbol als peus.

La diferència entre els dos equips només és l’edat, dotze anys separen els petits de les grans. Per la resta, dues vides paral·leles. Elles també van celebrar l’únic gol de la lliga com si fos el triomf del campionat, i per desgràcia, la portera està més que acostumada a anar a buscar la pilota entre la xarxa.

Malgrat tot, ni l’equip petit ni el sènior femení perden l’esperança, saben que amb esforç i constància tot arriba, potser no arriba aquesta temporada, ni la que ve, però l’experiència és un grau i arribarà el dia que l’equip marqui més que el contrari. 

L’Emma no és Messi, ni l’Alba és Piqué, ni el Haritz és Casillas, però com aquests tres grans jugadors professionals, l’Emma, l’Alba i el Haritz ho donen tot en el camp, pensant en els seus ídols i en el dia que arribi la victòria. Fins llavors cap queixa, ni cap feblesa, potser els més grans, els professionals, haurien d’aprendre d’equips com aquests on ningú és culpable i tots lluiten a una."

Font: Cèlia Bartolomé

Font: Cèlia Bartolomé

Font: Marta Selvi

No és "La meva"

La televisió pública de Catalunya dedica, des de fa setmanes, a recopilar programes antics i actuals que giren entorn una temàtica concreta amb "La meva".

Els espectadors han pogut veure els dedicats a la ficció, el futbol i sobre la programació televisiva infantil. Ahir, durant 30 minuts els espectadors van poder repassar la programació que, al llarg dels 30 anys d'història, ha fet TV3 sobre la cultura popular.

Hom, una vegada vist el reportatge, pot fer principalment dues lectures del programa: una primera lectura podria ser el fet d'arribar a la conclusió de la importància dels castells en l'àmbit de la cultura popular catalana, lectura que farien els poc entesos en el tema. La segona lectura, feta possiblement pels entesos, és que TV3 ahir va "arraconar" gran part de la cultura popular que cada cap de setmana es poden veure als carrers dels pobles i les ciutats de catalanes.

Durant els trenta minuts que va durar el programa, desgraciadament els oients no van poder veure (ni sentir) gegants, esbarts, corals, puntaires o trabucaires. Perquè encara que Catalunya pugui presumir de tenir dues manifestacions de cultura popular declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, els catalans també podem fer bandera de molts altres elements culturals.

No només poden ofendre les imatges i els elements tractats a les persones que els hi agrada, aprecien i vetllen per la cultura popular, sinó que també podria ofendre als músics, amb afirmacions com la gralla fa soroll, són conscient que, encara que s'està començant a treballar, hi ha molta ja estudia gralla, i se'ls està despreciant?, o confirmant que el Piromusical (de la Mercè) és un esdeveniment de platja i foc. De platja? Quants piromusicals s'han fet a les platges barcelonines en els 28 anys que fa que la Mercè clou amb aquest acte?

Posats a pensar es convenient no culpar solament a la televisió pública, que en el fons emet els programes que més audiència poden tenir. Potser caldria que cada persona involucrada en la cultura popular és mirés el melic, que de tant en tant i modestament no va malament, i penséssim perquè la televisió dels catalans només emet dos actes en directe durant la Festa Major de la capital catalana. S'hauria de reflexionar el perquè del problema però sobretot en la solució que pot tenir aquest fet.

Agradi o no, la cultura popular i tradicional catalana, moltes vegades etiquetada com a carca, antiquada i desinteressant, ha portat a Catalunya fins on és avui dia i és part de la gran història d'aquest petit país, per tant, se li hauria de donar la importància que és mereix.

Pels qui no l'hagin vist: http://www.tv3.cat/videos/4617792/Cultura-popular

Orgull barceloní

No arribava a l'any i ja sortia a acompanyar els Cavallets Cotoners al Corpus, per les Festes de la Mercè o en un petit cercavila d'un barri de la ciutat. Des de ben petita m'han agradat els gegants, el bestiari, els nans i tots els entremesos que conformen la cultura popular i tradicional catalana.

Fa set anys vaig ballar per primera vegada el Ball dels Cavallets Cotoners al Toc d'Inici, per mi i per a molts el millor acte, el més esperat i especial de la Festa Major de Barcelona. Una pràctica que només vaig acomplir fa dos anys, quan vaig tenir el grandíssim plaer de poder ballar l'Àliga de la ciutat davant de centenars de persones aplegades a la plaça Sant Jaume.

Dissabte per segona vegada a la meva vida vaig ballar el Toc d'Inici fora de la plaça més cèntrica de Barcelona. Davant de centenars de reusencs i reusenques vam poder mostrar el que fem els barcelonins i com de bé ballem els nostres gegants. El Mercadal va quedar petit per veure els gegants de la Ciutat, la Mullassa i els Falcons de Barcelona i als Bastoners de Gràcia. 

Els barcelonins hem d'estar molt orgullosos de totes les persones que fan possible que cada cap de setmana els nostres gegants surtin en cercavila al carrer, que els esbarts facin anys, que hi hagi molts concerts de corals o que a l'escola dels nostres fills hi hagi capgrossos. Hauríem de donar una mica més d'importància al nostre patrimoni i emmirallar-nos als pobles i a les altres ciutats que surten al carrer en massa per veure el seu seguici i s'emmocionen quan veuen el solemne ball de l'Àliga, perquè és la nostra representació com a ciutat.

Els que tenim el plaer de ballar algun dels elements dels Seguicis Festius de Barcelona, dissabte vam estar molt orgullosos de representar a la ciutat a la plaça del Mercadal de Reus i que tant els més petits com els més grans poguessin gaudir-los. Vam poder comprovar que tot l'esforç i el treball per executar els balls i les figures a la perfecció val molt la pena quan una munió de nens t'aplaudeixen per agrair-te el que acabes de fer. 

Dissabte les portes de la Virreina no es van obrir, ni ens vam desitjar bona Mercè, però ens ho vam passar tan bé com ho fem a cada Toc d'Inici.

Ara toca esperar una mica més de tres mesos per poder tornar a sentir la melodia que tan ens emociona i per començar la nostra Festa Major, esperant que els carrers del centre de Barcelona s'omplin de gom a gom per veure l'Àliga, els gegants, el Lleó, els diables, els Capgrossos Macers i tota la resta del seguici.

Fotografies de Toni Fernandez:

Breu recull de premsa sobre la visita dels Seguicis Festius a Reus:

http://reusdigital.cat/noticies/els-seguicis-festius-de-barcelona-llueixen-pels-carrers-de-reus

http://www.naciodigital.cat/delcamp/reusdiari/galeria/119/seguici/festiu/barcelona/omple/carrers/reus

http://canalreustv.xiptv.cat/canal-reus-noticies/capitol/crtv_1981_la-visita-del-seguici-festiu-de-barcelona-ha-generat-gran-expectacio-entre-els-reusencs#.Ub7WjUTyvN0.facebook

Superhéroe Abidal.

El 28 de junio de 2007 aterrizó en Barcelona procedente del Olympique de Lyon. Con 28 años algunos creyeron que la cantidad que el club había pagado por él (14 millones) era demasiado alta. Los primeros partidos no fueron fáciles, la situación del equipo y el fin de ciclo de la era Rijkaard hizo que su adaptación fuera complicada.

Con la llegada de Guardiola al equipo, Abidal se ganó un puesto de titular, un lugar en el equipo titular pero no en el campo, ya que su buen fútbol le hizo adaptarse rápido al juego azulgrana y poder ser polivalente. El año siguiente de ganar los seis títulos y coronar al Barça como mejor equipo del mundo, marcó su primer gol como azulgrana, en la Copa del Rey y contra el Athletic Club, el gol que dio el pase al equipo a los cuartos de final.

Fuente: fc-barcelona-fans.blogspot.com

Dos meses más tarde, el jugador pasa de la gloria al peor momento de su vida y de los suyos. Solo los que han padecido o padecen la enfermedad y sus allegados saben que es una de las enfermedades más duras. El 15 de marzo se le detectó un  tumor hepático del que fue operado dos días mas tarde. 

La rápida y exitosa recuperación le hace reaparecer en uno de los partidos más importantes de la temporada, contra el Real Madrid y con un Camp Nou repleto y ansioso por verle jugar, disputó los minutos finales del encuentro.

La culminación de su recuperación termina con la disputa, el 28 de mayo de 2011, de los 90 minutos de la final de la Champions que el equipo gana 3-1 contra el Manchester United. Puyol y Xavi, le ceden el brazalete de capitán para que él levante la cuarta "orejuda" y muestre al mundo que él y su equipo no solo han ganado la copa, sino que también han ganado su particular batalla contra el cáncer. 

Fuente: acb.es

Ya con una vida como la de cualquier futbolista y sin que su sonrisa haya desaparecido nunca, el 16 de enero de 2012 renueva contrato con el club y dos días más tarde marca el 1-2 en la ida de los  cuartos de final de la Copa contra el Real Madrid. 

El destino no fue justo con el jugador francés. El marzo del año pasado el club anuncia la recaída del francés que deberá someterse a un trasplante de hígado. Su primo  le cede una parte de su hígado en un gesto que conmocionará a toda la plantilla y a todos los aficionados.

Un año después de la operación y después de centenares horas entrenando y cogiendo forma, Abidal reaparece otra vez en su campo y frente al Mallorca jugando 21 minutos. En el penúltimo partido en el Camp Nou de esta temporada, finalizado el encuentro contra el Valladolid, le fue entregada al Barça la copa de campeones de Liga. Puyol volvió a ceder el protagonismo a Abidal, y también a Tito, los dos héroes de esta liga.

Hoy Eric Abidal ha anunciado su marcha del club, las diferentes opiniones han hecho que no haya habido un acuerdo. Abidal quiere jugar y lo seguirá haciendo en Catalunya, por sus hijas no quiere irse muy lejos, o en otro lugar donde le dejen hacer lo que más le gusta, jugar con el balón. A sus 34 años sigue queriendo dar mucha guerra, cuando su etapa futbolística termine, tiene muy claro que volverá al club al que tanto debe y ocupará el cargo que le han ofrecido.

El sábado será el último partido de Abidal en el Camp Nou, un jugador que ha dado a los aficionados blaugranas muchas noches de alegría, pero sobretodo les ha dado la mayor lección de la vida. Quien no se da por vencido, acaba superando la piedra más grande que se le haya interpuesto en el camino.

Gracias Abi por ser un ejemplo de superación, por no perder nunca ni tu sonrisa ni tu buen humor, por enseñarnos a superar las mayores barreras y por dar una brizna de esperanza a todos los afectados y a sus familiares.

Fuente: lavanguardia.com

Fuente: mundodeportivo.es

Fuente: sport.es