Avui decidim nosaltres!

Catalunya s'ha despertat avui amb l'objectiu que milions de persones exerceixin un dels seus drets i durant el dia passin pel seu col·legi electoral i votin. Ja no és tan important a qui, tema que tractaré més endavant, però és important que cadascú es manifesti perquè avui és el dia que els ciutadans podem dir la nostra. No és el sistema més democràtic, encara que hom sap que viu en una democràcia, però és el sistema que avui dia tenim i només podem dir la nostra legalment quan es convoquen unes eleccions.

A les nou del matí, ben puntuals, 8.130 meses s'han posat a disposició dels 5.413.769 catalans que podem exercir el dret a vot. Alguns votaran per primera vegada, altres ja han votat des de l'estranger, un altres tornaran expressament a casa per poder exercir el seu dret avui.

I vull remarcar aquest últim fet, en conec, que tornen expressament de països llunyans per estar avui a Catalunya i poder anar a votar, saben i sabem que les eleccions d'avui poden marcar un abans i un després en la història d'aquests país.

Sobre la taula hi ha moltes qüestions per les que votar un o altre partit, la crisi, l'economia, l'educació, la sanitat, els desnonaments, l'IVA,... però n'hi ha una que avui és clau, i que molts decidiran o ja han decidit el camí del seu vot per aquesta paraula, independència, o si més no, el dret a decidir.

Avui pot ser un dia històric per a Catalunya, els catalans i les catalanes podem decidir cap on volem anar, hem de decidir el futur del nostre país, tenim la paraula i el dret de mostrar al món quin futur volem per a nosaltres.

L'11 de setembre, fa tot just dos mesos i tretze dies, milers de persones omplíem els carrers del centre de la capital catalana demanant un dret, demanant el que ens van prendre farà tres-cents anys. Milers de persones de totes les edats i de tots els llocs del món es van unir en  un sol crit. Catalans d'aquí i d'allà, catalans que no han nascut a Catalunya però que hi viuen des de tota la vida, catalans que fa dos dies que van arribar, catalans que ja no viuen a Catalunya; tots van voler viure un dia històric, un dia que s'ha de tornar a repetir avui, avui tenim en les nostres mans molt més del que ens podem pensar.

Alguns ens recriminaran moltes coses, altres ens voldran dividir, els de més enllà mentiran perquè el món no ens cregui, però si junts fem pinya aconseguirem arribar molt més lluny. El poble unit serà més fort per anar tots a una.

Votem pensant en el cap i en el cor, recordem com vivíem, que defensava cada un, quines eren les nostres prioritats abans de l'11 de setembre, perquè alguns segur que ho aprofitaran amb un altre caire que no serà el que demanàvem ara fa dos mesos.

Avui decidim nosaltres, avui el país està en les nostres mans! El 25N ha de quedar marcat en la història del  nostre país!

VISCA CATALUNYA!

"He sentido vergüenza"

Pasadas las diez de la noche de ayer, 19 de noviembre de 2012, terminaba la Junta General de Accionistas del RCD Espanyol, un día que desgraciadamente quedará marcado en la historia centenaria blanquiazul.

Accionistas increpando a la mesa presidencial.
Fuente: el9.cat

La junta empezó a las seis de la tarde, y empezó con abucheos y gritos contra el que hasta ayer era el máximo dirigente del club, Ramon Condal, y cuando sonó el himno del centenario, el que actualmente suena en cada partido en Cornellà- El Prat, posiblemente a algunos les gustaba mas cuando la canción representativa del club era bilingüe.

No fueron los únicos momentos de tensión, ya que durante toda la asamblea hubo un estado de crispación muy elevado. 

Solo empezar, las redes sociales se hicieron eco de lo que sucedía en el recinto ferial de Cornellà, alguien que no pudiera ver el acto en directo o por televisión lo podía seguir perfectamente desde twitter o cualquier otra red.

Las intervenciones de los candidatos o de algún miembro de la candidatura sucedieron entre aplausos, de los allegados, y gritos de los accionistas contrarios. Especial mención merece el candidato Joan Collet, futuro presidente, cuando el público lo recibió a gritos de dimisión cuando un compañero de su candidatura la presentó.

En el turno de palabra de los accionistas minoritarios el asunto tampoco mejoró. Intentó de agresión a un accionista que delante del micrófono y mientra decía unas palabras enseñó una estelada blanquiazul, bronca a quien defendía a uno de los candidatos, eran muestras del general descontentamiento del público.

Creo que lo que menos importó ayer era quien salía escogido como presidente, todo el espanyolismo sabía que Collet tenía muchos números para ocupar el cargo. El fue escogido como 27º presidente del club el día más negro de su historia, porque ninguna derrota hizo más daño a los pericos que la junta de ayer.

Ayer fue un día triste para la familia perica, porque vio como a parte de hacer el ridículo conseguían que muchos aficionados de otros equipos, sobre todo del Barça, se rieran de ellos. Como dijo un amigo perico, "hoy hemos superado vuestro "al loro"" y, desgraciadamente, tiene mucha razón.

No fue con el único que hablé, otros me confesaron que sienten vergüenza, que ayer hicieron el ridículo como club, que no se sentían representados por nadie, y no les voy a quitar la razón. Ayer fue un día de mucho movimiento en twitter, me quedo con los de los seguidores blanquiazules, lamentando el espectáculo dado.  Si yo fuera del Espanyol, ayer se me hubiera caído la cara de verguenza y el alma de pena. No negaré que ayer sentí lástima por todos los amigos seguidores del Espanyol, no tenían suficiente con ser los últimos en la clasificación, sino que tienen un problema mucho mas grande, la rotura de "la força d'un sentiment".

Creo que ahora tienen un doble problema, primero tendrán que unir-se para superar la crisis deportiva y luego para superar la institucional, porque habrá nuevo presidente, pero como dijo ayer uno de los candidatos, es mas de lo mismo.

Collet, el nuevo presidente. Fuente: Sport

Ayer desde estas líneas pedía al nuevo presidente pensara en el club y en sus aficionados, hoy le pido que vea lo que el  mundo vio ayer mientras celebraban la asamblea y reflexione por  su bien. Un club centenario como el Real Club Deportivo Espanyol no sé merece tener una página tan negra en la historia como la que se escribió ayer.

Ánimos a todos los pericos! 

Unes eleccions que han de canviar el club

Avui és un dia important per l'espanyolisme i per tots els afeccionats pericos. Aquest vespre tots els accionistes, empresaris però també tots aquells socis que tenen una acció al club per fer-se'l més seu i no deixar-los en mans d'aquells a qui només els interessen els diners, escolliran el proper president del club.

Avui a la nit el Reial Club Deportiu Espanyol tindrà nou president, el vint-i-setè de la centenària història del club, hi ha tres candidats a ocupar el lloc però només un s'asseurà a partir del proper diumenge al millor seient de la llotja presidencial i, segons diuen, n'hi ha un que ja hi té mig cul. No us enganyaré, no m'he llegit ni m'he informat expressament de cap candidatura, les úniques informacions que m'han arribat han estat per casualitat, mirant les notícies, passant les fulles del diari o per informacions de terceres persones. Segurament ho hauria d'haver fet per tenir una lleugera informació general de les eleccions, però no és el meu club i he preferit no tenir cap opinió respecte als candidats.

Òbviament no tinc cap candidat preferit, només tinc un desig i és que la situació social i esportiva que viu el club en l'actualitat millori.

L'Espanyol és l'últim equip de la classificació de primera divisió quan s'han disputat dotze partits, molts, sobretot els culers pensem que aquest any sí baixaran, és el desig de molts, potser el meu també fins fa poc, però fa dos dies que he canviat d'opinió. Què faríem sense els pericos? Amb qui "ens picaríem"? A qui emprenyaríem? Qui ens recordaria que l'únic partit que guanyen es contra el nostre equip? És com si deixessin d'existir els Sevilla-Betis, els Celta-Depor o els Athletic-Reial Societat... Ara que un Barça B- Espanyol amb un Mini de gom a gom tindria el seu morbo!

És possible que aquest any també es tornin a salvar en l'última jornada amb un gol miraculós com el de Coro, però tan si això passa com si no la situació a Cornellà-El Prat ha de canviar. No pot ser que en debat amb els amics socis i/o seguidors pericos em confessin que en partits al seu estadi se'ls hi queia la cara de vergonya.... No sé de qui és culpa, jo sempre he defensat a l'actual entrenador, sempre he pensat que Pochettino era l'entrenador ideal pel primer equip, un Tito o Guardiola però blanc-i-blau.

Podríem parlar d'altres temes com el pressupost del primer equip o la política de la cantera perica, però per falta d'informació no m'hi vull posar. L'únic que sé és que no s'estan fent les coses bé, i en un club amb tan prestigi, història i seguidors, això no pot passar.

Només vull demanar una cosa als candidats i més especialment al futur president: Si us plau, pensi en el club i en els seus afeccionats des del moment en que ocupi el càrrec i torni a elevar a l'Espanyol al lloc que és mereix.

Molta sort als candidats i ànims pericos que ben aviat remuntareu!

Font: www.mundodeportivo.com

Gràcies twitter!

Avui, des d'aquí, vull homenatjar a la xarxa social Twitter, no per la seva manera de funcionar, que podria ser un altre homenatge, sinó pel que ha aconseguit.

Confesso que avui no he obert la televisió, la única font d'informació tradicional que he rebut a estat els dos diaris, un convencional i l'altre esportiu, que aquest matí he llegit després d'esmorzar en l'únic moment de calma del dia. Com sempre, el que més m'interessa han estat els esports, tot i que avui he parat atenció a les primeres pàgines del diari convencional que parlaven de les eleccions del diumenge que ve. Aquest no és el tema que avui vull tractar, com he dit avui vull fer un esment molt positiu a aquest món dels cent quaranta caràcters.

Gràcies! Aquesta és la principal paraula que se'm passa pel cap quan et llegeixo. Gràcies per fer que em pugui informar d'allò que més m'agrada a l'instant. Gràcies per dir-me els resultats d'infinitats de partits. Perquè si una cosa, entre moltes, a revolucionat twitter és el món dels esports. Avui he pogut informar-me de tots els partits dels equips de primera divisió, segona i segona B i tercera, però també de tots els equips de futbol catalans, des dels de 1a catalana fins els de 4a, els sempre oblidats. També he seguit els dos partits de tennis de la Davis, la carrera de formula 1, la final del mundial de futbol sala... I això només avui! Però sovint i quan no puc gaudir d'una televisió o simplement no fan el partit per la tele, he seguit molts partits al minut del Barça, del Madrid i de l'Espanyol, he pogut saber les opinions de grans periodistes,...

Quin món aquest del twitter! Ens ha permès estar al dia a dia, o millor! al minut a minut de TOT el món esportiu perquè fins i tot d'aquell partit que no mira ningú algú n'escriu el resultat. La majoria de clubs i esportistes tenen twitter, els primers ens informen dels horaris de tots els partits de les seccions del club i un cop jugats ens informen del resultat, ens acosten al dia a dia dels seus equips i dels jugadors entre altres piulades. Els esportistes ens acosten a la seva vida extraesportiva, ens expliquen els seus gustos, opinen d'altres esports, fan concursos...

També cal afegir la feina que fan pel twitter tots els mitjans periodístics, informant-nos de tots els resultats així que s'acaba el partit, la cursa o la competició, i dels esportistes, que a més d'informar-nos, sovint donen la seva opinió.

Gràcies Twitter per acostar-nos una mica més a l'esport i sobretot, a l'esport català!

Algunes piulades d'aquest cap de setmana

Un dia trist per a la cultura popular i tradicional...

Avui escric amb la ma al cor, amb el rostre trist i amb el cap ple de pensaments.

Ahir el país va viure una jornada de vaga, molts ciutadans van deixar de treballar, renunciant al sou de la jornada, per reclamar que la situació econòmica que actualment estem vivint canvii i deixem de veure com cada dia els ingressos disminueixen i les despeses augmenten i deixem de patir retallades en sanitat i educació, entre altres problemes; alguns però van anar a treballar, perquè no es poden permetre no cobrar un dia, semblarà una tonteria, però moltes famílies no arriben a final de mes o hi arriben de puntetes i el sou d'un dia és el menjar d'una setmana.

Deixant els motius pels quals cada ciutadà ahir va fer o no va fer vaga, avui escric en nom de la cultura popular i tradicional catalana i de tots aquells que dia rera dia la fem possible, ja que ahir una casa de cultura barcelonina va patir destrosses.

Fa uns mesos vaig escriure el text que teniu al final de l'escrit d'avui, el vaig escriure pels volts de la Festa Major d'estiu de Barcelona, La Mercè, arran dels incidents que vam patir per les festes de Santa Eulàlia, en l'escrit, com comprovareu, demanava que se'ns respectés, explicava la història de cada persona que fa possible aquesta branca de la cultura, feia referencia a sous, a dedicació,... 

Crec que no he de tornar a repetir que cap persona d'aquests món, ni castellers, ni bastoners, ni geganters, ni dansaires, ni pessebristes, ni diables, ni balladors de pastorets, gitanes, cercolets, ni tants d'altres cobren cap sou per a fer aquestes activitats, és més, en alguns casos paguen per a poder restaurar figures, pagar autocars, pagar músics, etc. Dic això perquè potser les persones que ahir van destrossar la persiana de La Casa dels Entremesos es pensaven que els quinze companys (entre els quals familiars meus) que hi havia dins, esperant a començar una reunió, endreçant roba o preparant la propera actuació  cobraven. És l'únic que se'm passa pel cap quan penso quin va ser el motiu de fer malbé una equipació cultural. Només perquè a la paret de l'edifici hi ha un cartell de l'Ajuntament de Barcelona (cartell imposat per obligació) i perquè la llum de dos despatx estava oberta calia actuar amb violència i provocar destrosses? 

És possible que les persones que estaven dins l'edifici s'equivoquessin obrint els llums, però aquest no és un motiu suficient ni racional per a destrossar la persiana de l'edifici i provocar que les persones que hi havia s'hi quedessin tancades. 

Sóc conscient que són moments difícils per a tots, que el país no va per bon camí, que cada dia tenim més dificultats per pagar les coses, etc. però ens passa a les persones i també passa en moltes entitats, i les que formen part de La Casa dels Entremesos, i la pròpia casa, no és cap excepció. No es canvien coses perquè no hi ha diners per comprar-les, s'espera a que se n'espatllin vàries perquè el tècnic vingui a arreglar-les, els números no són molt positius,... I amb les destrosses d'ahir només s'aconsegueix empitjorar les coses.

Per qui em sap greu és, com sempre, pels que realment gaudeixen amb La Casa dels Entremesos i les figures d'imatgeria que hi ha dins, els nens i les nenes que cada matí i cada tarda van a veure els gegants, els seus gegants. I em sap greu per dos motius, el primer i molt obvi és que avui s'han quedat sense poder-los veure, i el segon i el més important, és  per l'educació que els hi estem (estan) donant amb les imatges que ahir i avui corren per tot arreu, a la televisió, a internet, als diaris,... els signes de violència del dia d'ahir hi tenen una forta presència. Podrem un dia fer una jornada de vaga que sigui l'enveja del planeta? Sense violència, ni destrosses, ni pintades... Segur que ens faran molt més cas.

Bé, en l'escrit d'avui he volgut mostrar el meu rebuig a la violència i més a la violència contra la cultura popular i tradicional que desgraciadament patim. Tinc imatges d'ahir, però crec que no cal embolicar més la troca. Espero que demà estigui tot solucionat i puguem tornar a l'activitat cultural dins La Casa dels Entremesos.

Visca la cultura popular i tradicional catalana i els que la fem possible!

Aquest és l'escrit que vaig publicar al facebook el passat 20 de setembre: 

"Com molts sabeu fa anys que participo en moltes de les festes majors que es fan a Barcelona, des de ben petita he mamat cultura popular i tradicional per totes bandes, a casa, en activitats no lectives, com a passió,... 

He dedicat moltes hores de la meva vida, no us en farieu creus, a la dansa catalana, als gegants, als diables, als capgrossos, etc. sense rebre res a canvi, sabent que el que fem ho fem pels altres, perquè el públic ho pugui gaudir i sigui qui més se'n beneficïi. És veritat que cada entitat reb uns diners públics, però també privats, per poder-se pagar locals (que no sempre són públics), vestuari, viatges, etc. però, com he dit anteriorment, les persones que porten aquestes entitats culturals no veuen ni un cèntim. I dic això arran d'aquesta notícia, d'altres que he llegit i pels esdeveniments que van succeir a les passades festes d'hivern. 

Molts de nosaltres, la gran majoria, també patim problemes econòmics; vivim el dia a dia de pagar cada dia més cara la barra del pa, la universitat, la benzina, etc. però tot hi així seguim amb la il·lusió de retrobar-nos cada setmana per preparar unes activitats per mostrar al carrer durant les festes. 

Crec que tots estem d'acord amb el que defensareu demà i dilluns davant l'alcalde, si puguéssim alguns us farien costat, però us demano, de tot cor, que us poseu en el nostre lloc. Em dedicat moltes hores, molts esforços físics i mentals per a poder presentar els millors actes de cultura popular i tradicional durant les festes d'enguany, no només les persones que veureu al carrer portant gegants, cremant al correfoc o enfilant-se al pom d'un castell, sinó també totes les persones que s'han passat hores organitzant cada acte, que per la vostra informació no totes reben remuneracions econòmiques a canvi.

Un cop dit tot aixó, us prego que us manifesteu tant com vulgueu però que ens respecteu, no volem insults, ni crits, ni males cares, volem que ens ajudeu a fer millor la festa perquè nosaltres també patim retallades, increments d'IVA i pèrdues de qualitat."

Una escultura que passa desapercebuda...

LA GAMBA!

Els Jocs Olímpics de l’any 1992 van comportar una remodelació de Barcelona, que va canviar totalment de cara, i van implicar per a alguns artistes la seva internacionalització. Un bon exemple és Javier Mariscal, reconegut dissenyador espanyol que es dedicava sobretot al camp artístic i del disseny, i que es va donar a conèixer al món gràcies al Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics, una figura que en un primer moment no va tenir gaire bona acollida però que va acabar convertint-se en la mascota olímpica més reproduïda.

No és l’única obra que va fer Mariscal per aquell gran esdeveniment. Al passeig del Moll de la Fusta s’hi van instal·lar diversos locals de restauració per als ciutadans i els espectadors forans. Un d’aquests restaurants, dissenyat per Alfred Arribas, té una escultura en forma de gamba dissenyada per Mariscal l’any 1987 ubicada al sostre del restaurant. També va ser el responsable del disseny interior, el gràfic i tot el concepte del bar, que recordaven les restes d’un naufragi; tot reflectia un lloc de la costa on s’havien acumulat una sèrie de restes marines.

Imatge actual de La Gamba

Gambrinus, com també es coneix l’obra perquè era el nom del restaurant, té aspecte físic d’escamarlà i va ser dissenyada amb l’ajuda del faller Manuel Martín. El material que utilitzà és resina de polièster amb fibra de vidre pintada. Per fer La Gamba va tardar diversos mesos en conceptualitzar-la, dissenyar-la i realitzar-la.

Com a curiositat, cal saber que quan van tancar els restaurants després dels jocs, La Gamba va estar en litigi entre l’amo del local i el seu llogater. Finalment, l’autor de l’obra la va cedir l’any 2004 a l’Ajuntament de Barcelona i al llarg dels anys s’ha convertit en una icona molt popular entre els ciutadans de Barcelona i els turistes que la visiten

.

A part d’escultures, al llarg de la seva trajectòria artística també ha fet mobiliari, treballs tèxtils, projectes d’arquitectura, dissenys, altres mascotes per exposicions, imatges d’empreses i fins hi tot dibuixos per a una pel·lícula. Mariscal ha aconseguit que quasi tothom reconegui una obra seva sense conèixer-ne l’autor.

Una història, moltes vides.

"L'Esbart Català de Dansaires va ésser fundat l'any 1908 per Rafael Tudó i Duran. Entitat dedicada a la investigació, compilació, conservació i divulgació de la dansa i els costums tradicionals catalans..."

Així comencen totes les explicacions sobre l'esbart, i així comencen moltes de les vides de balladors i ex-balladors del Català, entre d'elles la meva.

Aquesta entitat de cultura popular i tradicional que s'encarrega, com bé diu l'explicació, de temes relacionats amb la dansa catalana, és una clara mostra d'integració, de convivència, d'educació, entre molts d'altres valors. L'esbart és, i cal dir-ho molt alt i clar, una gran família. I a més de ser una gran família, on grans i petits comparteixen una estona de la seva vida dedicada al ball, l'esbart a creat moltes famílies.

Si, jo sóc filla del català, bé, sóc filla del meu pare i de la meva mare però ells es van conèixer ballant, i com ells molts pares més que al llarg de la història de l'esbart s'han anat coneixent i han format la seva família. Per tant, la història del català és la meva història, una història que escrivim des de fa més de 22 anys.

A vegades algú em comenta, no havies nascut i ja ballaves! i jo m'imagino a la meva mare amb la panxa grossa ballant l'Esquerrana, o un ball pla o una jota. A vegades jo també els hi dic als fills dels dansaires que abans de ballar a la secció infantil ja ballaven a la panxa de la mare i ells riuen, segur que algun dia ells són els qui diuen als petits que ja ballaven abans de néixer.

L'esbart és doncs, la meva vida. Abans divendres i ara dimarts i divendres... Una companya em preguntava fa una setmana, des de quan balles al Cos de Dansa? I la veritat és que no vaig saber respondre... Podria dir que tota la vida! De petita, amb els fills dels dansaires, sopava mirant l'assaig dels grans i inclús m'adormia al banc mirant-los, en aquella època per mi acabaven molt tard! 

Els tiets i les tietes, els cosins i les cosines, el padrí i la padrina, els millors amics, el grup d'amigues,... tots tenen una relació directa amb l'esbart encara que potser alguns ja fa anys que no hi ballin.

Sé que no sóc cap excepció en aquest món, que moltes generacions han compartit l'associacionisme, besavis a avis, avis a pares, pares a fills, fills a fills,... aquests és un dels fets més macos dels que podem gaudir amb les associacions de cultura tradicional i popular. Avis que van a veure als seus nets ballar, pares i fills que comparteixen picades de bastons, parelles que van juntes a plaça a fer castells,... 

Per sort, a part de la família biològica a l'esbart hi tinc la meva segona família, la que componen tots els companys de la secció, de la junta, els ajudants, alguns nens i nenes de les altres dues seccions,... tots ens preocupem per tots, ens n'alegrem en les victòries, ens ajudem a aixecar en les derrotes, plorem plegats, ens enfadem,... Així eren fa 104 anys i així som 104 anys després, convivint i compartint plegats molt més que una afició.

Demà, dia de la Festa dels 104 anys, pujarem plegats quatre generacions de dansaires, cadascú amb la seva història, cadascú amb els seus records, cadascú sabent perquè balla o ballava a l'Esbart Català de Dansaires. Demà mostrarem el que fem de la millor manera i amb l'orgull que sentim de representar a una entitat amb més de cent anys d'història.

Amics, aquesta entrada va per vosaltres, per la meva família del català, gràcies per fer-me créixer com a persona i ensenyar-me grans lliçons de vida!

Caer para crecer

Han pasado veinticuatro horas des de la derrota de ayer del Barça en Liga de Campeones, veinticuatro horas en que he oído y leído muchos comentarios sobre la derrota de ayer. Que si fue inmerecida, que si ayer se vio que Tito Vilanova tenía una flor en el culo, que si ya no somos invencibles...

Adriano luchando por un balón

Con más de un 80% de posesión, como pudo el Barça dejar escapar una victoria que según estadísticas tenia a tocar? La respuesta es fácil: dos balones al palo, errores de cara a la portería y un gran partido del portero del Celtic de Glasgow hicieron que el Barça no pudiera marcar mas de un gol, el que marcó Messi tres minutos antes del pitido final; demasiado tarde para remontar los dos goles que el Celtic había marcado.

Victoria rara y muy celebrada de los verdiblancos, en la segunda parte solo vieron pasar la pelota delante suyo, ni la tocaron, pero dos llegadas y dos goles. No es la primera vez que al Barça le meten goles en las pocas oportunidades que los equipos rivales tiene, como tampoco es la primera vez que los barceloneses lo intentan por activa y por pasiva y agujerean muy pocas veces la red. Que tiene que cambiar el entrenador para que esto cambie? Que debe hacer Vilanova para encajar menos goles y aprovechar mas oportunidades? Este problema no es nuevo, ya pasaba la temporada pasada, pero la diferencia, es que en esta, los jugadores de Tito ha tenido que remontar mas para terminar ganando.

Messi dedicando el gol a su hijo

Esta derrota no significa ningún cambio en la clasificación, el equipo azulgrana sigue líder de su grupo y sumando solo un punto en los dos siguientes partidos ya se clasificaría para los octavos de final.

Cabe destacar pero que aunque seguimos líderes también en Liga y tenemos la clasificación de la Copa del Rey mas que encaminada el equipo blaugrana tiene que dar un paso mas allá, y puede que esta derrota, inmerecida, ayude. Salir a ganar, salir a golear y salir a mantener la portería a cero. Seguimos siendo los mejores, pero hace falta un pasito mas para volver a reinar en el campo.

El domingo toca Liga, ya somos líderes en solitario pero no podemos fallar ahora, pensemos en febrero, cuando las competiciones se ponen cuesta arriba y siempre caemos en algún partido que no deberíamos.

Mosaico conmemorativo

Felicitar al Celtic de Glasgow, por su 125 aniversario y por ser un club caballero "La verdadera clase no se muestra en la forma de ganar, sino en cómo se pierde; y anoche lo demostraron a la perfección".  

Muchas felicidades!

La liga española y sus derechos televisivos

Ojeo el diario deportivo catalán que esta mañana he comprado en el quiosco y aparece una noticia que personalmente creo que no nos gusta a los amantes del deporte y en especial a los del fútbol, los horarios televisivos.

Leo la noticia y pienso como seria el fútbol español si no dependiera de un señor que paga un dinero a los clubes por emitir sus partidos... En mi cabeza hay preguntas sin contestar, incoherencias, sugerencias...

Siempre me he imaginado una liga sin dependencia económica de las televisiones, o mejor dicho, una liga en igualdad de condiciones. Es cierto que solo dos de los veinte equipos de primera división, el Barça y el Madrid, son los que mas "popularidad" o audiencia, díganle como quieran, y los equipos que mas ingresos generan, por esta misma regla de tres deben ser los mas pagados, pero nadie se ha planteado que si a los otros dieciocho clubes se les pagara mas, podrían comprar mejores (o mas) jugadores, y podrían hacer competencia a Barça y Madrid, ya no hablaríamos de una liga de dos, sino de una liga de seis o siete, donde hasta la última jornada no se decidiría la victoria final. 

Y digo esto por dos razones, la primera relacionada con los horarios televisivos y la segunda con el hecho que comentaba anteriormente, que desgraciadamente va de la mano de los horarios.

Hace falta que una jornada de liga de primera división dure CUATRO días? Sabiendo que la mayoría de semanas ya están ocupadas por otras dos competiciones, lo mas racional seria que solo se jugara sábado y domingo, como se hacia hace un par de años. Los campos no se llenan porque la gente no puede ir a ver el partido en directo porque el día siguiente trabaja, porque no vive en la ciudad donde se juega, o por otros motivos, con lo que los equipos no tienen ingresos y como los que juegan viernes y lunes son equipos pequeños cobran pocos derechos televisivos, con lo cual no tienen una plantilla con la cual competir contra los grandes.

Hacen falta los partidos a las once de la noche? La respuesta, no varia mucho de la pregunta anterior...

Hace falta que los 7 días de la semana emitan partidos de televisión por cadenas importantes? Si, si variaran los equipos pero si hacemos una lista de los partidos televisados siempre acaban emitiendo los mismos partidos. A la gente que no le gusta el fútbol o el deporte, se le tiene que "machacar" cada día?

Llegará el día que nos digan el día y la hora del partido de nuestro equipo el día antes?

Ligado con esta primer razonamiento, llega el segundo. Soy del Barça, no me he escondido nunca y nunca lo haré. Me encanta que gane mi equipo, ya sean victorias o títulos, pero por encima de esto me gusta el fútbol y me gustaría que el Barça, o el Madrid, o el equipo que sea, luchara contra otros por el título, que hasta el último minuto de la última jornada se disputara el vencedor. Puede que no lo ganáramos, pero seguro que ganaría el fútbol. Os imagináis una última jornada con Barça, Madrid, Atlético  Valencia, Depor, Sevilla,... peleando por la liga?

Con todo esto quiero expresar mi desconformidad con el sistema televisivo de la liga española, no se si pasa en alguna otra liga, pero la que me interesa es esta, y como he dicho siempre, no estoy de acuerdo con este sistema, aunque todo dependa del dinero, esto que nos dan tanto dolor de cabeza últimamente. 

Si algún día dejáramos el dinero a un lado, puede que las cosas cambiaran y que todo mejorara, incluso el fútbol!

La millor diada de la història!

Els Castellers de Sants, els Capgrossos de Mataró i els Xiquets de Tarragona porten a plaça els millors castells de la temporada.

Sota el lema “No està tot dit” i per Tots Sants els Castellers de Vilafranca volien mostrar a la seva afició els millors castells de la temporada i tancar un cercle de tres actuacions memorables. Amb una plaça de la Vila vilafranquina plena de gom a gom, els Verds han començat l’actuació amb el seu castell estrella, volien descarregar per primera vegada la torre de nou amb folre de la seva història, però malgrat els esforços, el castell s’ha trencat per sisens quan l’enxaneta ja baixava.

Amb la intenció de fer la millor diada castellera dels 200 anys d’història, els vilafranquins han portat a plaça el 4 de 9 sense folre, descarregat per segona vegada i han completat l’última ronda amb un castell que ha impressionat a tota la plaça. Amb convenciment, han descarregat per primera vegada en la història dels castells el 7 de 9, el castell amb més gran vist fins ara.

Les altres tres colles però, no volien ser menys, i han portat a plaça els millors castells que tenien, malgrat que no s’han pogut descarregar tots els que s’havien proposat. Els Capgrossos de Mataró venien a fer la millor actuació de la seva història, però s’han quedat a les portes ja que només han pogut carregar el millor castell que portaven a plaça, el dos de nou amb folre i manilles. Han completat l’actuació amb el tres i el quatre de nou amb folre uns castells que ja tenen dominats.

Els Castellers de Sants venien amb la intenció de descarregar el primer castell de nou, i fer la millor actuació d’aquesta temporada, però com ja li va passar al concurs, només han pogut carregar el 3 de 9 amb folre, els queda pendent descarregar-lo. Com ja és habitual últimament han descarregat a la perfecció el 5 de 8 i el segon 7 de 8 dels de Sants. 

La última colla en actuar a cada ronda, els Xiquets de Tarragona, han descarregat un 3 de 9 amb folre, en segona ronda volien descarregar el seu primer castell de gamma extra, el 5 de 9 amb folre, però no l’han pogut carregar ja que un dels dosos del tres ha dubtat quan era a l’esquena del sisè i ha decidit baixar. Ja en tercera ronda han descarregar el 4 de 9 amb folre i en la ronda de repetició han el 5 de 8, amb els tres castells descarregats han fet, novament, la tripleta màgica.

Ja amb la plaça més buida, en la ronda de pilars, cada colla ha fet el seu castell, destacant el pilar de vuit amb folre i manilles que els Verds han defensat in extremis fins a descarregar-lo. Una magnífica diada de Tots Sants pels amants dels castells i de la cultura popular i tradicional catalana.

El millor castell de cada colla

Crònica de la diada de Tots Sants , Vilafranca 1 de novembre de 2012.

Diada vista des de la plaça de la vila de Vilafranca amb el Jordi Cercós i el Sergi Calvet. 
Una gran jornada castellera!

Felicitats a totes les colles i a encarar la propera temporada amb més i millors castells!

UN GRAN INICI, PER UN GRAN ANY!

Els Falcons de Barcelona entren per la porta gran en l’any del seu desè aniversari.

Diumenge passat, els carrers del centre de Barcelona, van acollir la diada dels Falcons de Barcelona d’enguany. No era una diada qualsevol, sinó que era l’inici de l’any del seu desè aniversari. 

Escala caminada

A les 9,30 del matí les colles convidades, ja omplien la plaça de les Beates davant La Casa dels Entremesos, seu social falconera i de la majoria de convidats. El caliu humà i les ganes de fer una gran celebració eren els millors antídots contra el fred. El cercavila l’encapçalava el Dofí del Casc Antic i el tancaven la colla falconera convidada, els Falcons de Vallbona d’Anoia i la colla amfitriona. Durant el cercavila, a més de balls de gegants el públic, molt nombrós, els falconers barcelonins van fer vols, quàdrigues, tresos oberts, l’escala caminada a la Rambla, pilars caminats i planxes i ventiladors. Com a figura de germanor, a la plaça Sant Jaume, les dues colles falconeres van fer una escala de vuit davant l’atenta mirada del públic i de tots els geganters.

Però el millor encara havia d’arribar... El cercavila va finalitzar davant del Mercat de Santa Caterina, on cada colla de gegants va oferir un ball al públic que combatia la fresca com podia. Un cop els gegants de Plaça Nova van tancar la ronda de balls, els falcons de Vallbona d’Anoia van fer la seva actuació. Una actuació en la línia de les últimes de la colla, molt treballada als assaigs per a portar unes figures a plaça impecables.

Després de la primera actuació falconera, era el torn dels amfitrions que van obrir l’actuació amb una serra de onze puntes amb un pilar de tres. Finalitzada la serra, el president anunciava que la següent figura era l’escala de nou, a l’escenari nervis, entre el públic, qui s’havia què significava l’escala, confiança. La plaça va emmudir, i els falconers van començar a pujar amb molta cura per les esquenes dels companys fins a completar nou pisos, moment en el qual l’anxaneta va obrir els braços i la plaça va esclatar d’alegria. La feina no havia acabat, ja que el més complicat era la baixada, el pes a les esquenes es notava i la fatiga a les cares donava més valor al fet històric que acabaven d’aconseguir. Abans que baixés el tercer pis, sobre l’escenari tot eren abraçades, petons i molta alegria.

Primera escala de 9 dels FdB

Malgrat que s’havia aconseguit la màxima fita, l’actuació no havia acabat, calia rematar la feina feta. Un supervol, la pira 5-4 amb dos 3-3 i dos avets van acabar de culminar la millor actuació de la història dels Falcons de Barcelona. Val a dir però, que de ben segur la superaran en breu, ja que treballaran de valent la pira 5-5 per treure-la en breu a plaça.

Un cop acabada l’actuació falconera, totes les colles, en cercavila, van anar cap a La Casa dels Entremesos on a la plaça hi havia preparat un concert-vermut que va començar de la millor manera, amb un pilar de quatre aixecat per sota de la colla barcelonina.

Diumenge va començar un any ple d’activitats per als Falcons de Barcelona on cal destacar l’organització de la Trobada de colles de falcons de Catalunya i de moltes més activitats.

Moltes felicitats companys i endavant amb l’aniversari!

Descobriments casuals...

Xafardejant la biblioteca de casa un bon amic, per casualitat vaig agafar el llibre Onze minuts, de Paulo Coelho. El llibre em va durar 4 dies.. i vaig descobrir el món fascinant d'un gran escriptor.. Amb el permís de  l'amic, vaig anar agafant tots els llibres de l'autor que tenia per les estanteries,... La bruixa de Portobello, El Zahir, l'Alquimista,... Passava i passava pàgines i cada vegada quedava més fascinada i aprenia noves lliçons.

Per una assignatura de la universitat em van demanar que fés una ressenya sobre una novel·la o pel·lícula i jo vaig triar El Zahir, el llibre que més m'ha agradat de tots els que he llegit de Coelho fins ara, possiblement.
Us deixo doncs, la ressenya, espero que us agradi i que esperoni a llegir la novel·la o algun altre títol d'aquest magnífic escriptor brasileny.

Actualment, vivim per a nosaltres mateixos i tenim molta por de quedar-nos sols perquè som una societat majoritàriament familiar. Aquest és precisament un dels temes de què molt bé tracta Paulo Coelho en El Zahir. La por a l’abandonament i el voler saber sempre el perquè. Qui no s’ha obsessionat mai per una feina, per un amor o per un objectiu? L’autor narra també aquest tema des del punt de vista del protagonista, un home que ho té tot, però que ho abandona per trobar l’amor perdut; i ens fa reflexionar sobre en nostre comportament en aquesta vida, i en el fet que sovint no ens donem per vençuts fins que no sabem la resposta que nosaltres volem sentir.

El Zahir és una expressió provinent de la mitologia islàmica, coneguda des del segle XVI,  que significa que quelcom una vegada vist ja no es pot oblidar. El 2005, Paulo Coelho l’estampa com a títol de la seva obra escrita al Brasil, un país que des de fa anys lluita contra el narcotràfic, la pobresa en les faveles, entre d’altres, per a poder millorar la situació social i econòmica, sobretot de les ciutats i pobles més pobres. El seu argument, amb tocs autobiogràfics, és la història d’un famós escriptor internacional per recuperar l’amor perdut de la seva dona, corresponsal de guerra, que un dia, sense donar cap explicació, marxa de casa amb un amic seu. En un principi no sap si la seva dona ha estat víctima d’un atemptat, segrestada o ha marxat perquè ja no sentia res pel seu matrimoni. Amb la finalitat de respondre totes les preguntes que té al cap i capficat a recuperar l’amor perdut i,  sobretot, en saber quin és el veritable motiu pel qual ella l’ha abandonat, el protagonista decideix iniciar un viatge pel món sense saber-ne el destí. Un dia es troba amb l’amic amb qui la seva dona va marxar i aquest li promet que el durà al lloc on es troba o resideix des de la seva marxa. El viatge que inicien junts el portarà a recórrer diferents estats europeus i a començar a qüestionar-se la seva pròpia existència i la finalitat de  la vida. El viatge acaba al Kazakhstan, lloc de naixement de l’ acompanyant de viatge, on el protagonista comença a descobrir-se ell mateix.   

És sens dubte la novel·la de Coelho que més m’ha influenciat, possiblement perquè la vaig llegir en un moment de la vida que passava per la mateixa situació que la del protagonista. És curiós com ens poden influenciar els llibres segons el moment personal que estem vivint. Paulo Coelho ha arribat al cor i ha fet reflexionar milers de lectors amb les seves paraules i un vocabulari senzill però ric en emocions i en sentiments, però per aquest mateix motiu també ha estat molt criticat, per la simplicitat de les seves estructures gramaticals. Després de diverses novel·les publicades, premis i reconeixements, es pot dir que ha estat mot influent en milers de persones arreu del món gràcies al seu estil poètic, realista i filosòfic, però sobretot gràcies a un llenguatge que influeix directament en el cor. En un temps en què els humans necessitem que ens guiïn i temps en el què, a causa del món on vivim, qualsevol petita frase ens dóna energia per a seguir lluitant i vivint. És possible que els problemes que de jove va patir, sexuals, d’incapacitat per adaptar-se a la societat, entre d’altres, l’hagin influenciat en la seva literatura, volent que amb els seus llibres la gent no passi el que ell va passar.

Aquí comença una nova aventura

Com bé diu el títol d'aquesta primera entrada, amb aquestes paraules començo una nova aventura, sobre un nou camí que afrontaré amb la mateixa il·lusió que tots els camins que he començat.

Em dic Agnès Bartolomé, tinc 22 anys i estudio 2n de Comunicació i Indústries Culturals a la Universitat de Barcelona. Barcelonina de naixement, sóc amant de la cultura popular i tradicional catalana i dels esports, sobretot del futbol. 

Inicio aquest blog amb la voluntat de plasmar els meus pensaments sobre el món que m'envolta, sobre les meves aficions i com a pràctica dels meus estudis. La meva intenció és parlar del món dels esbarts, els gegants, els castells, els falcons i tot l'entremès de la cultura catalana i de l'altre gran passió el futbol i el Barça.

La meva intenció no és que aquest blog sigui el més llegit del món, sinó que amb qui el llegeixi puguem encetar petits debats, opinions, etc. sobre el meu món, que sino és el vostre els meus escrits us hi endincin una mica.

PD: Avui he anat amb dos companys de Falcons de Barcelona a la Diada de Tots Sants a Vilafranca del Penedès, de la qual he fet una nota de premsa per a la universitat que més endavant penjaré. Us deixo una foto del castell amb el qual els castellers de Vilafranca han entrat en la història castellera fent la millor diada mai vista.
Felicitats!