domingo, 10 de noviembre de 2013

Ha sido una gran temporada motociclista

El 8 de abril, ahora hace siete meses y dos días escribía el post correspondiente a la primera carrera de motociclismo bajo el título “Se prevé una gran temporada motociclista” y así ha sido.

Hoy en Valencia se ha puesto el punto y final de la temporada 2013 y ha acabo tan bien, o mejor de lo que empezó. Marquez, en MotoGP, Pol Espargaró, que consiguió el campeonato de Moto2 en la penúltima carrera y Viñales, en la categoría pequeña, han sido los tres españoles, que han puesto el nombre en el este campeonato pero podrían haber sido muchos más. Pedrosa, Lorenzo, Rins, Salom, Àlex Marquez i Tito Rabat han sido los otros grandes pilotos que han copado el segundo o tercer lugar de la clasificación final general.

¡Hay pilotos y muy buenos! Se puede afirmar que el motociclismo vive unos de sus mejores momentos, cuando más mal va el país, hay unos jóvenes que durante siete meses han alegrado el domingo a los aficionados del motociclismo y en ocasiones a aquellos que no lo son pero han querido disfrutar con magníficos pilotajes, curvas de infarto y caídas que valen mundiales.

Marc Márquez se ha convertido en el piloto más joven en conquistar la categoría reina. Ha sido llegar y besar el santo y en una lucha frenética con Lorenzo en los tres últimas carreras. Una lucha que ha hecho sufrir a todos los fans de los dos pilotos y ha hecho llevar el corazón a pulsaciones insufribles.

Por su parte, el vencedor del mundial de la categoría pequeña se ha decidido en la última carrera. El título estaba en manos de tres jóvenes pilotos que han llevado un El espectacular pulso a tres bandas que durante toda la temporada; 5 puntos separaban a los tres pilotos, por lo tanto el ganador de la carrera era automáticamente el ganador del Mundial. Y Viñales no lo ha querido desaprovechar. Salom, que se cayó a falta de diez vueltas, por un error propio, ha hecho que el campeón y Rins llevaran la carrera al extremo de la emoción y ha sido el piloto más experimentado el que se ha llevado el premio.

El mundial ha bajado hoy el telón en el circuito de la Comunitat Valenciana. El año que viene, estos y algunos pilotos más seguro que nos vuelven a emocionar y lucharán hasta la última curva para salir vencedores.



Fuente: 324.cat

Fuente: marca.com

Fuente: marca.com

Fuente: marca.com

jueves, 12 de septiembre de 2013

Una diada especial (i diferent)

Han hagut de passar 22 anys, 22 diades nacionals variades i diferents, perquè a la vint-i-tresena em trobés a centenars de quilometres de Catalunya. Curiós, la diada que més es recordarà, la que més catalans ha unit amb un objectiu i on s’ha demostrat que tenim un nivell d’organització i participació increïble, ha estat la que he estat més lluny, en un indret on la independència ni els hi va ni els hi ve.

Estar lluny de casa m’ha servit per dues coses, principalment. En primer lloc per reafirmar el meu saber que som un país especial, principalment perquè el dia que més extremistes podien ser els ideals dels catalans, més ens hem respectat. I per altre banda, que no em vull perdre cap altre gran “esdeveniment” més, perquè l’enveja és molt sana, però... com m’hagués agradat estar ahir amb la meva família i els meus amics, que es van entrellaçar les mans a l’hora 17:14, clamant un únic cant.

Estic en una comunitat autònoma on fa uns anys es veia la televisió de pública de Catalunya i que ara, després de la seva prohibició, pocs s’enrecorden de la seva existència. Per tant, ahir, la meva comunicació i visualització de la #viacatalana va ser gràcies al mòbil, quin gran invent això del mòbil amb Internet... Però també em va servir per veure com van parlar altres mitjans de comunicació de nosaltres. I que voleu que us digui, tant per bé com per malament ahir vam ser el melic del món, era un dels nosaltres objectius oi?

Ahir ja sabia que avui, quan ens despertéssim, seguiríem igual. Ens aixecaríem alguns anirien a treballar, els petits començarien l’escola, alguns privilegiats apurarien les vacances i molts, desgraciadament, seguirien buscant feina. Res a canviat respecte ahir, la independència encara no truca a la porta, tampoc ens deixen preguntar (a nosaltres i a ells) què volem i encara menys ens han igualat amb altres comunitats. Potser, per insignificant que sigui, alguna cosa si que ha canviat, el sentiment d’estar més units que mai, d’haver aconseguit un objectiu complicat que ens ha permès que aquí i allà se n’hagin fet ressò i el poder aixecar-se avui del llit i dir, ahir vam fer història.

Espero, i sobretot desitjo, que la Via Catalana sigui una pàgina més del llibre que els catalans portem 299 anys escrivint, el final, qui el desitja, ja el sap.


lunes, 8 de julio de 2013

Avui en fa 105!

Sembla que només hagin passat un parell d'anys des d'aquell 8 de juliol, quan un grup d'amics va decidir agrupar-se per formar una entitat que vetlles la dansa catalana. A Vic ja n'hi havia un, i a Barcelona també hi havia un antecedent amb l'"Esbart de Dansaires" de l'Associació de Lectura Catalana

El grup d'amics, encapçalats per Rafael Tudó entre d'altres, van decidir que aquella associació sense ànim de lucre que acabaven de fer néixer és diria Esbart Català de Dansaires i seria una entitat dedicada a la investigació, compilació, conservació i divulgació de la dansa i els costums tradicionals catalans en totes les seves vessants amb el màxim rigor històric i etnocientífic i en totes les activitats annexes i, en general, tot allò que estigui relacionat amb la cultura catalana i que la seva actuació no tingui caràcter competitiu. (www.esbartcatala.org).

El Català, com és conegut en el món dels esbarts, ha superat guerres, supressions, moments difícils i durant un temps va haver de viure en les vivendes dels membres de la seva junta si no volia desaparèixer. En acabar la guerra l'esbart va iniciar la confecció de l'Arxiu de Dansa Popular al Països de Llengua Catalana sota la direcció d'Aureli Capmany, un arxiu encara vigent avui en dia. 

Pel camí l'esbart ha creat 3 seccions de dansa, ha recuperat els Cavallets Cotoners de Barcelona, els Cavallets petits, s'han format seccions bastoneres, s'han fet cursos, conferències, publicacions i un llarg etcètera que fan que el Català sigui més que un esbart. 

Des dels seus inicis, persones voluntàries s'han fet càrrec de l'entitat tan en la direcció com en les seccions. Cada setmana desenes de persones és reuneixen a La Casa dels Entremesos, seu de l'entitat des de fa quatre anys per assajar, reunir-se, compilar informació, i moltes altres feines i activitats que s'hi fan.

Avui 105 anys després torna a ser 8 de juliol i l'esbart segueix amb la mateixa vitalitat que fa més d'un centenari. Seguirem celebrant anys i seguirem celebrant anys del nostre patrimoni. L'esbart fa més de 100 anys que vetlla per la dansa catalana però també per la cultura popular i tradicional catalana i per totes les persones que hi estan relacionades. 

Per molts anys més del Català, felicitats!






martes, 25 de junio de 2013

L'equip gran

La setmana passada acabàvem la temporada amb gust agredolç per les poques victòries però amb la felicitat d'haver après a fer alguna cosa de profit amb la pilota als peus i d'haver format part d'un grup de persones que lluitaven per un objectiu.

A finals d'any publicava l'editorial que vaig haver d'escriure i llegir al taller de ràdio. El dia del sopar de final de temporada, les capis ens van posar un vídeo que em recordava aquell escrit i a l'equip petit. El vídeo es titula "L'equip gran" i és la nostra història, no gaire diferent a la d'aquell equip petit. 

Gràcies companyes per haver-me donat la oportunitat de formar part d'un equip de futbol!




Us deixo l'enllaç al vídeo que les capitanes ens van fer, i l'escric que aquell dia de desembre vaig llegir.



Editorial:


"Bona tarda amants de l’esport! Amb el sobrenom d’Equip petit, fa uns mesos parlàvem d’un equip de futbol de nens i nenes de vuit anys que no havien guanyat cap partit de la temporada. 275 gols en contra i només un a favor, possiblement, el gol més celebrat de tota la lliga. La Ruth, l’Adrià, el Nil, el Gerard, la Gemma i els seus companys entrenaven de valent cada dia per aconseguir la victòria el següent cap de setmana, però arribats el dia, una nova derrota els acompanyava de tornada a casa. S’enfadaven després d’una derrota? Feien culpable a algun company? Criticaven al porter? Cap

d’ells marxava amb el cap cot, ni amb mala cara, ni enfadat, sinó amb el convenciment d’haver-ho donat tot al terreny de joc.


Amb el mateix convenciment que l’equip petit, la Marta, l’Andrea, la Inma, la Paula i les seves companyes assisteixen a cada entrenament, no hi ha excuses, ni la feina, ni la universitat, ni el Barça, ni la parella, res els fa perdre l’estona de la setmana que estan plegades amb la pilota de futbol als peus.

La diferència entre els dos equips només és l’edat, dotze anys separen els petits de les grans. Per la resta, dues vides paral·leles. Elles també van celebrar l’únic gol de la lliga com si fos el triomf del campionat, i per desgràcia, la portera està més que acostumada a anar a buscar la pilota entre la xarxa.
Malgrat tot, ni l’equip petit ni el sènior femení perden l’esperança, saben que amb esforç i constància tot arriba, potser no arriba aquesta temporada, ni la que ve, però l’experiència és un grau i arribarà el dia que l’equip marqui més que el contrari. 

L’Emma no és Messi, ni l’Alba és Piqué, ni el Haritz és Casillas, però com aquests tres grans jugadors professionals, l’Emma, l’Alba i el Haritz ho donen tot en el camp, pensant en els seus ídols i en el dia que arribi la victòria. Fins llavors cap queixa, ni cap feblesa, potser els més grans, els professionals, haurien d’aprendre d’equips com aquests on ningú és culpable i tots lluiten a una."




Font: Cèlia Bartolomé

Font: Cèlia Bartolomé

Font: Marta Selvi




viernes, 21 de junio de 2013

No és "La meva"

La televisió pública de Catalunya dedica, des de fa setmanes, a recopilar programes antics i actuals que giren entorn una temàtica concreta amb "La meva".

Els espectadors han pogut veure els dedicats a la ficció, el futbol i sobre la programació televisiva infantil. Ahir, durant 30 minuts els espectadors van poder repassar la programació que, al llarg dels 30 anys d'història, ha fet TV3 sobre la cultura popular.

Hom, una vegada vist el reportatge, pot fer principalment dues lectures del programa: una primera lectura podria ser el fet d'arribar a la conclusió de la importància dels castells en l'àmbit de la cultura popular catalana, lectura que farien els poc entesos en el tema. La segona lectura, feta possiblement pels entesos, és que TV3 ahir va "arraconar" gran part de la cultura popular que cada cap de setmana es poden veure als carrers dels pobles i les ciutats de catalanes.

Durant els trenta minuts que va durar el programa, desgraciadament els oients no van poder veure (ni sentir) gegants, esbarts, corals, puntaires o trabucaires. Perquè encara que Catalunya pugui presumir de tenir dues manifestacions de cultura popular declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, els catalans també podem fer bandera de molts altres elements culturals.

No només poden ofendre les imatges i els elements tractats a les persones que els hi agrada, aprecien i vetllen per la cultura popular, sinó que també podria ofendre als músics, amb afirmacions com la gralla fa soroll, són conscient que, encara que s'està començant a treballar, hi ha molta ja estudia gralla, i se'ls està despreciant?, o confirmant que el Piromusical (de la Mercè) és un esdeveniment de platja i foc. De platja? Quants piromusicals s'han fet a les platges barcelonines en els 28 anys que fa que la Mercè clou amb aquest acte?

Posats a pensar es convenient no culpar solament a la televisió pública, que en el fons emet els programes que més audiència poden tenir. Potser caldria que cada persona involucrada en la cultura popular és mirés el melic, que de tant en tant i modestament no va malament, i penséssim perquè la televisió dels catalans només emet dos actes en directe durant la Festa Major de la capital catalana. S'hauria de reflexionar el perquè del problema però sobretot en la solució que pot tenir aquest fet.

Agradi o no, la cultura popular i tradicional catalana, moltes vegades etiquetada com a carca, antiquada i desinteressant, ha portat a Catalunya fins on és avui dia i és part de la gran història d'aquest petit país, per tant, se li hauria de donar la importància que és mereix.


lunes, 17 de junio de 2013

Orgull barceloní

No arribava a l'any i ja sortia a acompanyar els Cavallets Cotoners al Corpus, per les Festes de la Mercè o en un petit cercavila d'un barri de la ciutat. Des de ben petita m'han agradat els gegants, el bestiari, els nans i tots els entremesos que conformen la cultura popular i tradicional catalana.

Fa set anys vaig ballar per primera vegada el Ball dels Cavallets Cotoners al Toc d'Inici, per mi i per a molts el millor acte, el més esperat i especial de la Festa Major de Barcelona. Una pràctica que només vaig acomplir fa dos anys, quan vaig tenir el grandíssim plaer de poder ballar l'Àliga de la ciutat davant de centenars de persones aplegades a la plaça Sant Jaume.

Dissabte per segona vegada a la meva vida vaig ballar el Toc d'Inici fora de la plaça més cèntrica de Barcelona. Davant de centenars de reusencs i reusenques vam poder mostrar el que fem els barcelonins i com de bé ballem els nostres gegants. El Mercadal va quedar petit per veure els gegants de la Ciutat, la Mullassa i els Falcons de Barcelona i als Bastoners de Gràcia. 

Els barcelonins hem d'estar molt orgullosos de totes les persones que fan possible que cada cap de setmana els nostres gegants surtin en cercavila al carrer, que els esbarts facin anys, que hi hagi molts concerts de corals o que a l'escola dels nostres fills hi hagi capgrossos. Hauríem de donar una mica més d'importància al nostre patrimoni i emmirallar-nos als pobles i a les altres ciutats que surten al carrer en massa per veure el seu seguici i s'emmocionen quan veuen el solemne ball de l'Àliga, perquè és la nostra representació com a ciutat.

Els que tenim el plaer de ballar algun dels elements dels Seguicis Festius de Barcelona, dissabte vam estar molt orgullosos de representar a la ciutat a la plaça del Mercadal de Reus i que tant els més petits com els més grans poguessin gaudir-los. Vam poder comprovar que tot l'esforç i el treball per executar els balls i les figures a la perfecció val molt la pena quan una munió de nens t'aplaudeixen per agrair-te el que acabes de fer. 

Dissabte les portes de la Virreina no es van obrir, ni ens vam desitjar bona Mercè, però ens ho vam passar tan bé com ho fem a cada Toc d'Inici.

Ara toca esperar una mica més de tres mesos per poder tornar a sentir la melodia que tan ens emociona i per començar la nostra Festa Major, esperant que els carrers del centre de Barcelona s'omplin de gom a gom per veure l'Àliga, els gegants, el Lleó, els diables, els Capgrossos Macers i tota la resta del seguici.




Fotografies de Toni Fernandez:







Breu recull de premsa sobre la visita dels Seguicis Festius a Reus:

jueves, 30 de mayo de 2013

Superhéroe Abidal.

El 28 de junio de 2007 aterrizó en Barcelona procedente del Olympique de Lyon. Con 28 años algunos creyeron que la cantidad que el club había pagado por él (14 millones) era demasiado alta. Los primeros partidos no fueron fáciles, la situación del equipo y el fin de ciclo de la era Rijkaard hizo que su adaptación fuera complicada.

Con la llegada de Guardiola al equipo, Abidal se ganó un puesto de titular, un lugar en el equipo titular pero no en el campo, ya que su buen fútbol le hizo adaptarse rápido al juego azulgrana y poder ser polivalente. El año siguiente de ganar los seis títulos y coronar al Barça como mejor equipo del mundo, marcó su primer gol como azulgrana, en la Copa del Rey y contra el Athletic Club, el gol que dio el pase al equipo a los cuartos de final.

Fuente: fc-barcelona-fans.blogspot.com
Dos meses más tarde, el jugador pasa de la gloria al peor momento de su vida y de los suyos. Solo los que han padecido o padecen la enfermedad y sus allegados saben que es una de las enfermedades más duras. El 15 de marzo se le detectó un  tumor hepático del que fue operado dos días mas tarde. 
La rápida y exitosa recuperación le hace reaparecer en uno de los partidos más importantes de la temporada, contra el Real Madrid y con un Camp Nou repleto y ansioso por verle jugar, disputó los minutos finales del encuentro.

La culminación de su recuperación termina con la disputa, el 28 de mayo de 2011, de los 90 minutos de la final de la Champions que el equipo gana 3-1 contra el Manchester United. Puyol y Xavi, le ceden el brazalete de capitán para que él levante la cuarta "orejuda" y muestre al mundo que él y su equipo no solo han ganado la copa, sino que también han ganado su particular batalla contra el cáncer. 

Fuente: acb.es
Ya con una vida como la de cualquier futbolista y sin que su sonrisa haya desaparecido nunca, el 16 de enero de 2012 renueva contrato con el club y dos días más tarde marca el 1-2 en la ida de los  cuartos de final de la Copa contra el Real Madrid. 

El destino no fue justo con el jugador francés. El marzo del año pasado el club anuncia la recaída del francés que deberá someterse a un trasplante de hígado. Su primo  le cede una parte de su hígado en un gesto que conmocionará a toda la plantilla y a todos los aficionados.

Un año después de la operación y después de centenares horas entrenando y cogiendo forma, Abidal reaparece otra vez en su campo y frente al Mallorca jugando 21 minutos. En el penúltimo partido en el Camp Nou de esta temporada, finalizado el encuentro contra el Valladolid, le fue entregada al Barça la copa de campeones de Liga. Puyol volvió a ceder el protagonismo a Abidal, y también a Tito, los dos héroes de esta liga.

Hoy Eric Abidal ha anunciado su marcha del club, las diferentes opiniones han hecho que no haya habido un acuerdo. Abidal quiere jugar y lo seguirá haciendo en Catalunya, por sus hijas no quiere irse muy lejos, o en otro lugar donde le dejen hacer lo que más le gusta, jugar con el balón. A sus 34 años sigue queriendo dar mucha guerra, cuando su etapa futbolística termine, tiene muy claro que volverá al club al que tanto debe y ocupará el cargo que le han ofrecido.

El sábado será el último partido de Abidal en el Camp Nou, un jugador que ha dado a los aficionados blaugranas muchas noches de alegría, pero sobretodo les ha dado la mayor lección de la vida. Quien no se da por vencido, acaba superando la piedra más grande que se le haya interpuesto en el camino.

Gracias Abi por ser un ejemplo de superación, por no perder nunca ni tu sonrisa ni tu buen humor, por enseñarnos a superar las mayores barreras y por dar una brizna de esperanza a todos los afectados y a sus familiares.


Fuente: lavanguardia.com
Fuente: mundodeportivo.es


Fuente: sport.es

jueves, 11 de abril de 2013

Sisenes consecutives, un altre rècord!

El que en un principi semblava un partit fàcil pels blaugranes va resultar ser un partit complicat on els jugadors, els tècnics i els afeccionats van acabar suant més del compte. Els implicats en el terreny de joc per igualar el marcador i els espectadors a causa del nerviosisme en els últims minuts.

Durant tot el dia el nom de Leo Messi va ser el més comentat. La majoria tenia clar que l'astre argentí començaria a la banqueta més per precaució que no pas per les ganes de jugar i l'estat de forma del jugador encara que tots desitjaven veure les seves jugades màgiques. Finalment el petit va començar a la banqueta i durant tota la primera part se'l va poder veure nerviós, mossegant-se les ungles, tenia ganes de sortir.

En un Camp Nou ple de gom a gom, com en les grans ocasions, i després de sonar l'himne de la Lliga de Campions, el Barça va dominar amb escreix el partit i va poder sentenciar abans del xiulet que indicava la mitja part del partit. Últimament cal dir que als blaugranes els hi costa obrir el marcador i acaben marcant després que el rival hagi foradat la porteria defensada per Valdés, ahir, o per Pinto en els últims partits.

Durant la segona part el porter blaugrana va tenir més protagonisme del compte, i és de calaix que quan ho intentes acabes tenint la teva recompensa. El PSG va marcar primer el Barça estava eliminat, potser els blaugranes tenien massa cregut abans del gol dels Parisencs que ja eren equip de semis.

Tocava tornar a aixecar el resultat, quantes vegades l'equip de Vilanova a començat perdent durant aquesta temporada... Però com en la majoria de partits es va acabar imposant, ahir només va caldre un gol de Pedro, ja li tocava marcar, per passar ronda. I si, cal remarcar que un dels jugadors que va tocar la pilota abans que el canari l'enviés al fons de la xarxa va ser Messi, que va sortir al quart d'hora d'iniciar la segona part i, com sempre, va airejar el partit i va aparèixer en el moment clau del partit.

En els instants finals, el Camp Nou es va posar dempeus pels nervis i per ajudar a l'equip en moments perillosos quan atacava el PSG.

Demà a Nyon quatre boles, dos equips de la Bundesliga i dos de la Lliga, Bayern, Borussia, Madrid i Barça, dos partits per arribar a la gran final de Wembley i toqui qui toqui, el Barça vol ser-hi present.

Sisenes semifinals consecutives, la final de Wembley ja és una mica més a prop. Cal millorar, i molt, però l'

"orelluda" ja està més a tocar.
Foto: marca.com

Foto: mundodeportivo.es

lunes, 8 de abril de 2013

Se prevé una gran temporada motociclista

Horario atípico el de ayer para los amantes de las motos. Después de echar la siesta, los que tuvieron la gran suerte de echarla, y con la merienda en la mesa, los aficionados al motociclismo pudieron disfrutar de tres bonitas carreras, donde se demostró, una vez más, que el deporte de dos ruedas está en uno de sus mejores momentos en el país. 

En la primera carrera de la temporada, y bajo el cielo oscuro de Catar, el cajón más alto del podio en las tres carreras fue copado por tres españoles, pero Lorenzo, Espargaró y Salom no fueron los únicos que subieron al podio, detrás de ellos, Màrquez (3º en MotoGP) y Viñales y Rins (2º y 3º en Moto3) también tuvieron su recompensa. A las puertas de la gloria en Catar se quedaron Pedrosa (4º en MotoGP) y Àlex Màrquez (4º en Moto3).

La temporada promete, y mucho, con duelos infernales en las curvas como los vividos ayer entre Rossi, el veterano que remontó del octavo al segundo puesto con un carrerón, y Màrquez, el nuevo, que le plantó cara al gran campeón de la categoría  o en Moto2 con Espargaró y Redding en la última vuelta, se puede asegurar que el campeonato dará mucho de sí.

El decimoséptimo triplete español en el Mundial de Motociclismo, logrado ayer en Losail diez años después del primero. Tres nuevas victorias para empezar con muy buen pie la temporada.

Deseamos ver muchos más podios copados por motociclistas de casa, pero sobretodo, grandes carreras con duelos en las curvas que hagan que se los corte la respiración.



Foto: marca.com

viernes, 5 de abril de 2013

Nosaltres també existim!

M'envien un Whatsapp fa uns dies que deia textualment "Es pot saber què cony és això del Canal Casteller!! M'indigno."
La meva resposta va ser "Ya"

Aquí es va acabar l'intercanvi de missatges instantanis sobre aquest tema, aquí es va acabar perquè amb aquesta persona no ens calen més paraules per saber què en pensem del tema.
No odiem els castells, ni als castellers (només als que tenen una mica pujat l'ego), només els hi tenim una mica de ràbia. 

La persona que em va enviar el Whatsapp i jo compartim l'afició d'altres elements festius de la cultura popular i tradicional catalana que no són els castells. Som geganters, diables, dansaires i bastoners, entre d'altres, i com els castellers ens hi deixem la pell a cada assaig i a cada reunió, per sortir a plaça o en cercavila el millor possible.
Segurament no aconseguirem mai deixar bocabadada a tota una plaça fent una construcció espectacular, ni a les nostres colles serem més de cinquanta persones, però deixarem bocabadats als nostres companys i familiars millorant en el punteig dels balls o no tenint por de sortir a cremar amb la massa plena de carretilles. Val a dir que compartim moltes coses, a vegades invisibles, amb les colles castelleres.

Un dels aspectes que la cultura i la societat en general dóna als castellers són els seus valors, quatre principalment, força, equilibri, valor i seny, valors compartits, encara que no ho sembli, amb tots els elements festius i grups de cultura popular i tradicional, des de les sardanes fins els balls de bastons, passant per tota la riquesa cultural del país.

I ara, formularé una pregunta que fa temps que em passa pel cap, que he obert sempre que he tingut la possibilitat a qui m'ha escoltat: Perquè tenen tanta "publicitat", bona imatge, representació,... els castells i els altres tenim tantes dificultats?
Algun dia m'agradaria trobar la resposta, què hem de fer per aixecar a tanta massa? I perquè se'ns faci més cas des de les institucions i les empreses? I per tenir gent nova cada temporada?

Potser no fem monuments humans espectaculars ni som Patrimoni de la Humanitat, però de ben segur que ens hi deixem la pell i "treballem" moltes hores a la setmana per poder mostrar al carrer la millor mostra de cultura popular i tradicional catalana. Ens agradaria que algun dia poguéssim rebre el nostre reconeixement.

Al llarg d'aquest article en cap moment em vull posar en contra de cap colla castellera ni de cap casteller, tinc amics i colles castelleres des de fa molts anys, simplement vull que entre tots fem una reflexió per exponenciar tots els elements festius de la cultura popular i tradicional catalana, que és una de les coses més maques de les quals podem "fardar".

lunes, 11 de marzo de 2013

Avui he complert un somni

Recordo el dia que vaig obrir el bloc, era l'1 de novembre i la primera entrada es va titular Aquí comença una nova aventura i així va ser, començava l'aventura descriure el meu punt de vista de notícies, la crònica d'esdeveniments i les sensacions que tenia de quelcom important. Aquell dia vaig anar a Vilafranca amb dos companys falconers i podria afirmar que vam flipar quan vam veure un castell humà mai vist, un 7 de 9 amb folre, quina barbaritat! 

Avui és 11 de març i l'entrada d'avui es titula com el bloc "Avui he complert un somni" i casualitats de la vida, he pogut tornar a veure un castell especial, aquesta vegada un 4 d'11 de cara, un castell curiós i, una altre vegada, mai vist abans.

Avui he complert un somni i he començat una nova aventura. Recordo els centenars de vegades que m'han preguntat "què volia ser de gran" i la meva resposta sempre era, i segueix sent, "el meu somni és treballar a la ràdio i arribar a transmetre un partit del Barça".

Pels vols de principis d'octubre,començava amb deu fantàstics nois i noies, un taller de ràdio esportiva que m'ha portat fins el dia d'avui, el dia del meu debut a la ràdio. Molts pensareu que és una tonterieta, "oh si! l'Agnès ha llegit dos notícies a la ràdio, això ho pot fer qualsevol!" i si, no negaré que és veritat, o podria fer qualsevol, però a mi m'han donat l'oportunitat de fer realitat una part, potser la principal, d'un somni que fa molts anys que persegueixo i no penso desaprofitar l'oportunitat. Potser serà la primera i l'última oportunitat però ja us dic, per avançat, que la penso aprofitar.

Gràcies als companys i "profes" del taller per ensenyar-me a fer ràdio, espero poder treure el meu alien algun dia. I gràcies als companys del Districte7 i al Sergi per donar-me aquesta oportunitat, espero no fallar-vos!

A vosaltres, dir-vos que em podeu escoltar cada dilluns a les 19h a 7deRàdio (91,7fm) fem un programa collonut!

lunes, 4 de marzo de 2013

Vuelve la campeona sobre el parquet


Por falta de tiempo no puedo atender el bloc, aun así me acuerdo de todos los que post tras post me leeis y eso hace que tenga ganas de seguir escribiendo.
Os dejo el artículo sobre el gran triunfo de ayer de Ruth Beitia, creo que es una clara demostración de superación. 
En breve, volveré a escribir.
"Echemos la culpa a la lluvia. A esa lluvia persistente y molesta que suele azotar Santander y que hizo que Ruth Beitia no pudiera seguir patinando. Ella, que había decidido dejar el atletismo profesional tras rozar la gloria olímpica el pasado verano, que ya era una mujer de 33 años con un acta de diputado, decidió colgar los patines tras dos meses de ensayo cuando empezó a llover y como el gimnasio le aburría volvió a entrenarse. En lo suyo. Saltando el listón, cuanto más alto mejor. Hasta llegar a proclamarse ayer campeona de Europa bajo techo, un oro que suma a sus otras seis medallas a cubierto, dos de ellas en Mundiales, y al oro europeo al aire libre del año pasado, y que supone la cuarta medalla del equipo español en Gotemburgo, la primera de oro. El oro de la capitana.
También podemos echarle la culpa a Ramón Torralbo. Él es el hombre paciente agazapado toda la vida tras la campeona, desde los 11 años, antes de que se hiciera esa foto sonriendo con timidez al lado del mítico Javier Sotomayor, el cubano de los 2,43m. “Ramón es mi 50%”, dice ella después de la final. Es también el hombre que hace que Beitia interrumpa sus respuestas en inglés a un periodista para telefonearlo y, aún excitada por la victoria, contarle cómo ha sido este oro y darle las gracias entre grititos de felicidad.
Le diría que estuvo toda la competición tranquila, como el día anterior: “La sensación había sido increíble, de plenitud. Como si viviera dos competiciones. Una viendo a las demás y otra cuando me tocaba saltar a mí. Ese equilibrio que alcancé el año pasado se mantiene y es aún mejor”. Le contaría también que ni siquiera se había fijado en el resto de rivales que, en ausencia de las rusas, podían reducirse a cuatro: la belga Tia Hellebaut, amiga y coetánea; Alessia Trost, el prodigio italiano que ha saltado este año 2m; y el dúo sueco formado por la veterana Green y la joven Jungmark.
La primera en caer fue la belga, recién salida de una nueva maternidad, incapaz de superar el 1,92m, ella que ha sido capaz de saltar 2,05m, que fue campeona olímpica. Luego se frenó Trost en esa altura. A la campeona del mundo júnior pareció venirle grande el juego de las mayores.
Ni Jungmark ni Green habían superado nunca 1,99m bajo techo. Tampoco lo hicieron ayer. Beitia necesitó dos intentos. Y fue a por más, a por el 2,02m que habría sido récord de España. Y también el broche perfecto, pero esto es un campeonato no un cuento con final feliz.Así que todo quedó en un mano a mano entre Beitia y las suecas, con la española saltando la primera y tumbándose en el suelo, la cabeza tapada con el chándal, entre salto y salto. Lo que no pudo evitar es escuchar al público enfebrecido con sus dos atletas ni la música que animaba sus saltos. “En la pista cubierta tienes el público muy encima y es una pasada”, sonreía luego Beitia. “Pensé que eso podía darles más fuerza para saltar ese 1,99m. Yo sabía que yo lo tenía dentro, pero…”


“Ruth es un gran referente para todos”, dijo Arturo Casado tras acabar quinto en el 1.500m y dar por cerrados dos años complicados. “Esto es una nueva selección, el balance ha sido muy positivo. El ambiente es buenísimo, mejor que otros años. Los resultados vienen también gracias a que somos un equipo unido. No tenemos los recursos que teníamos antes, pero que no haya tanto dinero de por medio tiene su lado bueno”. Escuchaba la capitana. La nueva campeona de Europa.“La de Ruth es una historia muy bonita”, dice el seleccionador, Ramón Cid. “Tiene esa relación increíble con su entrenador, que es un tipo excelente”. También es una historia bonita porque habla de superación. De una chica que tenía todas las condiciones para ser una gran saltadora, que trabajó duro para pulir la técnica y aún más duro para disfrutar de la competición, de la presión de las rivales y del juego mental. Ya no se ven peluches sobre la pista. Lo que se ve es una saltadora seria parapetada tras unas aparatosas gafas de montura roja, de gestos automatizados —ese movimiento del hombro derecho, esos pasitos— antes de enfrentarse al listón. Ni la sucesión de errores de antes. Lo que se ve es una mujer resuelta a ir a por la victoria." (El País, 04/03/2013)

jueves, 28 de febrero de 2013

El meu equip

Anunci de televisió, emès a Catalunya l’any 2010, ens situa dins del vestuari que el primer equip del Futbol Club Barcelona fa servir quan juga al Camp Nou. Els protagonistes són jugadors de futbol de les diferents categories del club i alguns dels seus entrenadors, que van vestits amb l’equipació oficial del Barça.


L’anunci, que té una durada d’un minut i tres segons, comença al passadís que condueix els jugadors al vestuari i veiem els nens d’un equip de les categories inferiors caminar cap al vestidor acompanyats del seu entrenador, seguidament veiem els mateixos nens canviant-se la roba de carrer per la roba de jugar, es posen les mitgetes i la samarreta, asseguts als tamborets on cada quinze dies els jugadors del primer equip seuen. En la següent escena altres jugadors, de categories superiors, fan la mateixa acció; veiem com es posen les botes de futbol (de la marca Nike) i escolten la xerrada de l’entrenador. Tot seguit els jugadors del juvenil que s’esperonen abans de sortir a jugar i després, els del Barça B com fan els últims estiraments. Els últims jugadors que veiem al vestuari són els del primer equip que s’abracen abans de sortir al terreny de joc. En la penúltima escena veiem a cada equip abraçant-se i fent pinya tot donant-se les últimes instruccions. Finalment visualitzem els mateixos nens que al principi anaven cap al vestuari, sortir pel mateix passadís cap al camp, tots vestits amb la seva equipació.

Durant tot l’anunci diferents veus en off, suposadament dels propis jugadors que surten en escena, expliquen al públic el que suposa jugar al teu equip, frases com “no t’esforces, t’entregues” o “no hi ha en joc un partit, sinó un sentiment” és la clara mostra que jugar en el teu equip implica molt més que jugar un simple partit també s’han de defensar els colors, la grada, etc. El missatge que dóna va molt relacionat amb els resultats del primer equip de futbol, dels seus triomf i de la política del club en mirar abans els jugadors de la casa que en els de fora, qualsevol jugador pot arribar al primer equip.

L’anunci és dirigeix principalment als seguidors, de qualsevol edat però sobretot del gènere masculí, del club blaugrana, però també a totes aquelles persones relacionades amb l’esport, jugadors, entrenadors i seguidors, ja que els anima a esforçar-se el màxim pel seu equip, sobretot si és l’equip que estimes.

L’anunci s’acaba amb les paraules de Carles Puyol, capità del primer equip, dient: “No penses en la temporada, penses en la història”, referint-se als èxits del primer equip de la temporada en que s’emetia l’anunci i les anteriors, no es recordaran només aquell any, sinó que quedaran per la història per com es van guanyar i per qui les va guanyar. Finalment veiem en lletres “Escriu el futur” mentre els nens enfilen camí de la gespa, significa que els èxits actuals són un mirall on els jugadors infantils s’emmirallen per arribar a ser com els del primer equip. I seguidament veiem el distintiu de la marca.

Els colors que s’utilitzen són principalment els del club, el blau i el grana, en les equipacions, en les botes, en les samarretes, el vestuari també és de color grana. És una manera d’ambientar millor la situació i de fer-ho més real. No seria lògic que en un anunci del Barça hi predominessin el blanc i el verd, per exemple. La il·luminació és la correcta malgrat que en algun moment hi ha algun desenfocament que priva de veure l’escena. M’agrada el fet que la càmera és fixa molt en els detalls, sobretot en els rostres dels jugadors i en les escenes de posar-se un mitjó o cordar-se una bota.
Podem veure que dins del vestuari en cap  moment surt tot l’equip sencer, sinó que són jugadors individuals o grups petits, crec que ens vol recordar la importància de cada individu per fer un bon conjunt.

El fet que a l’anunci hi aparegui el Futbol Club Barcelona és perquè aquesta empresa patrocina la roba esportiva de totes les seccions i equips del club, és una manera d’anunciar “dos productes” al mateix temps. Aquest fet també és dóna en certs anuncis d’Estrella Damm, un altre patrocinador del club. Una de les peculiaritats d’aquesta marca esportiva, com passa amb altres grans empreses, com Apple és que no cal ensenyar el producte que venen, ja que només amb el nom, tothom reconeix els elements que ven.

Aquest és un dels anuncis que més agrada a tots els seguidors del Futbol Club Barcelona, ja que mostra a la societat la grandesa del seu club, on tots són importants, els jugadors petits, els jugadors professionals, l’aficionat però sobretot mostra el bon moment que viu el club.



domingo, 24 de febrero de 2013

Va de remuntades

És prou conegut en el món esportiu que per aconseguir una victòria l'has de treballar, aquesta és una de les premisses que tots els equips tenen al cap quant surten al camp a competir.

És la mateixa premissa que els seguidors blaugranes han après a aplicar aquest any, després d'estar molt ben acostumats els darrers anys a guanyar, treballant una mica menys i amb més facilitat. Aquest any han hagut de treballar de valent per aconseguir guanyar més d'un, de dos i de tres partits quant el marcador no era favorable.

Remuntada: Algú, superar la situació adversa en què es troba (en alguna cosa) [http://dlc.iec.cat]. 
Remuntada, la paraula més repetida des de dimecres, des de que l'arbitre va xiular el final del partit i tots vam mirar incrèduls el marcador, 2 a 0, als quarts de final de la Champions League, la competició per excel·lència.

Els últims mesos l'equip de Tito Vilanova ha remuntat partits de lliga que havien començat de manera adversa, ja en les primeres jornades encaixaven un gol (o dos!) i l'havien de superar. Partits complicats, però partits en que amb esforç, treball i sacrifici sortíen vencedors. Per desgràcia no es pot dir el mateix quan es fa esment de les últimes eliminatòries de Lliga de Campions on calia remuntar, a tots els culés, dimecres al sentir el so del xiulet, els va passar imatges dels partits contra el Chelsea i l'Inter, partits que s'havien de remuntar però que un suspir impedia als blaugranes acabar de fer la feina.

En les properes tres setmanes el Barça s'enfronta a una remuntada, la tornada dels quarts de final de la Champions contra el Milan, i ha de mantenir, com a mínim, el resultat contra el Real Madrid, a les portes de la final de la Copa del Rei.

Encara que la paraula remuntada en les competicions que no són la Lliga provoquin als seguidors del Barcelona mal records, han de creure en l'equip, perquè si van ser capaços de mercar quatre gols a l'Arsenal o cinc al Real Madrid fa quatre dies, qui no diu que aquests jugadors poden marcar tres gols al Milan. Que ningú es rendeixi, que ningú es rendeixi, avui el Milan ha sigut millor que el Barça. Perquè el Barça no pot ser millor que el Milan en el partit de tornada? Ens creiem que el barça és capaç de guanyar tres a zero al Milan ens ho creiem no? I tan que ens ho creiem! Al Camp Nou, amb un Camp Nou ple, amb un Barça d’allò estel·lar, el Barça no pot ser capaç de ser-ho? I tant que sí i tant que sí.” Esperonava Joan Maria Pou a tots els seguidors blaugranes minuts després del final del partit. Que tothom hi cregui, que ningú pensi que els onze jugadors no ho donaran tot, que ningú pensi que no sortiran a remuntar.

Tant el proper dimarts com el dia 12, el Camp Nou ha de ser una olla a pressió, faci fred, nevi o plogui, camp seguidor del Barça ha de deixar el seu seient buit, si no hi pot anar que utilitzi el Seient Lliure o deixi els carnets a algun amic o familiar, però no s'ha de veure cap cadira solitària. És poden remuntar els partits, el Barça ha remuntat molts marcadors en contra aquests any i segur que contra el Madrid, però sobretot contra el Milan, ho donaran tot per remuntar.

Tito Vilanova i els seus han aconseguit seguir fent somiar als culés amb aquest equip, que tothom els ho agraeixi confiant plenament amb l'equip i creient en la remuntada. Fa molts anys que els aficionats no veuen una remuntada en una eliminatòria, ja és hora que els jugadors els hi facin un regal.

Foto: tv3.cat