El meu equip

Anunci de televisió, emès a Catalunya l’any 2010, ens situa dins del vestuari que el primer equip del Futbol Club Barcelona fa servir quan juga al Camp Nou. Els protagonistes són jugadors de futbol de les diferents categories del club i alguns dels seus entrenadors, que van vestits amb l’equipació oficial del Barça.

L’anunci, que té una durada d’un minut i tres segons, comença al passadís que condueix els jugadors al vestuari i veiem els nens d’un equip de les categories inferiors caminar cap al vestidor acompanyats del seu entrenador, seguidament veiem els mateixos nens canviant-se la roba de carrer per la roba de jugar, es posen les mitgetes i la samarreta, asseguts als tamborets on cada quinze dies els jugadors del primer equip seuen. En la següent escena altres jugadors, de categories superiors, fan la mateixa acció; veiem com es posen les botes de futbol (de la marca Nike) i escolten la xerrada de l’entrenador. Tot seguit els jugadors del juvenil que s’esperonen abans de sortir a jugar i després, els del Barça B com fan els últims estiraments. Els últims jugadors que veiem al vestuari són els del primer equip que s’abracen abans de sortir al terreny de joc. En la penúltima escena veiem a cada equip abraçant-se i fent pinya tot donant-se les últimes instruccions. Finalment visualitzem els mateixos nens que al principi anaven cap al vestuari, sortir pel mateix passadís cap al camp, tots vestits amb la seva equipació.

Durant tot l’anunci diferents veus en off, suposadament dels propis jugadors que surten en escena, expliquen al públic el que suposa jugar al teu equip, frases com “no t’esforces, t’entregues” o “no hi ha en joc un partit, sinó un sentiment” és la clara mostra que jugar en el teu equip implica molt més que jugar un simple partit també s’han de defensar els colors, la grada, etc. El missatge que dóna va molt relacionat amb els resultats del primer equip de futbol, dels seus triomf i de la política del club en mirar abans els jugadors de la casa que en els de fora, qualsevol jugador pot arribar al primer equip.

L’anunci és dirigeix principalment als seguidors, de qualsevol edat però sobretot del gènere masculí, del club blaugrana, però també a totes aquelles persones relacionades amb l’esport, jugadors, entrenadors i seguidors, ja que els anima a esforçar-se el màxim pel seu equip, sobretot si és l’equip que estimes.

L’anunci s’acaba amb les paraules de Carles Puyol, capità del primer equip, dient: “No penses en la temporada, penses en la història”, referint-se als èxits del primer equip de la temporada en que s’emetia l’anunci i les anteriors, no es recordaran només aquell any, sinó que quedaran per la història per com es van guanyar i per qui les va guanyar. Finalment veiem en lletres “Escriu el futur” mentre els nens enfilen camí de la gespa, significa que els èxits actuals són un mirall on els jugadors infantils s’emmirallen per arribar a ser com els del primer equip. I seguidament veiem el distintiu de la marca.

Els colors que s’utilitzen són principalment els del club, el blau i el grana, en les equipacions, en les botes, en les samarretes, el vestuari també és de color grana. És una manera d’ambientar millor la situació i de fer-ho més real. No seria lògic que en un anunci del Barça hi predominessin el blanc i el verd, per exemple. La il·luminació és la correcta malgrat que en algun moment hi ha algun desenfocament que priva de veure l’escena. M’agrada el fet que la càmera és fixa molt en els detalls, sobretot en els rostres dels jugadors i en les escenes de posar-se un mitjó o cordar-se una bota.

Podem veure que dins del vestuari en cap  moment surt tot l’equip sencer, sinó que són jugadors individuals o grups petits, crec que ens vol recordar la importància de cada individu per fer un bon conjunt.

El fet que a l’anunci hi aparegui el Futbol Club Barcelona és perquè aquesta empresa patrocina la roba esportiva de totes les seccions i equips del club, és una manera d’anunciar “dos productes” al mateix temps. Aquest fet també és dóna en certs anuncis d’Estrella Damm, un altre patrocinador del club. Una de les peculiaritats d’aquesta marca esportiva, com passa amb altres grans empreses, com Apple és que no cal ensenyar el producte que venen, ja que només amb el nom, tothom reconeix els elements que ven.

Aquest és un dels anuncis que més agrada a tots els seguidors del Futbol Club Barcelona, ja que mostra a la societat la grandesa del seu club, on tots són importants, els jugadors petits, els jugadors professionals, l’aficionat però sobretot mostra el bon moment que viu el club.

Va de remuntades

És prou conegut en el món esportiu que per aconseguir una victòria l'has de treballar, aquesta és una de les premisses que tots els equips tenen al cap quant surten al camp a competir.

És la mateixa premissa que els seguidors blaugranes han après a aplicar aquest any, després d'estar molt ben acostumats els darrers anys a guanyar, treballant una mica menys i amb més facilitat. Aquest any han hagut de treballar de valent per aconseguir guanyar més d'un, de dos i de tres partits quant el marcador no era favorable.

Remuntada: Algú, superar la situació adversa en què es troba (en alguna cosa) [http://dlc.iec.cat]. 

Remuntada, la paraula més repetida des de dimecres, des de que l'arbitre va xiular el final del partit i tots vam mirar incrèduls el marcador, 2 a 0, als quarts de final de la Champions League, la competició per excel·lència.

Els últims mesos l'equip de Tito Vilanova ha remuntat partits de lliga que havien començat de manera adversa, ja en les primeres jornades encaixaven un gol (o dos!) i l'havien de superar. Partits complicats, però partits en que amb esforç, treball i sacrifici sortíen vencedors. Per desgràcia no es pot dir el mateix quan es fa esment de les últimes eliminatòries de Lliga de Campions on calia remuntar, a tots els culés, dimecres al sentir el so del xiulet, els va passar imatges dels partits contra el Chelsea i l'Inter, partits que s'havien de remuntar però que un suspir impedia als blaugranes acabar de fer la feina.

En les properes tres setmanes el Barça s'enfronta a una remuntada, la tornada dels quarts de final de la Champions contra el Milan, i ha de mantenir, com a mínim, el resultat contra el Real Madrid, a les portes de la final de la Copa del Rei.

Encara que la paraula remuntada en les competicions que no són la Lliga provoquin als seguidors del Barcelona mal records, han de creure en l'equip, perquè si van ser capaços de mercar quatre gols a l'Arsenal o cinc al Real Madrid fa quatre dies, qui no diu que aquests jugadors poden marcar tres gols al Milan. . “Que ningú es rendeixi, que ningú es rendeixi, avui el Milan ha sigut millor que el Barça. Perquè el Barça no pot ser millor que el Milan en el partit de tornada? Ens creiem que el barça és capaç de guanyar tres a zero al Milan ens ho creiem no? I tan que ens ho creiem! Al Camp Nou, amb un Camp Nou ple, amb un Barça d’allò estel·lar, el Barça no pot ser capaç de ser-ho? I tant que sí i tant que sí.” Esperonava Joan Maria Pou a tots els seguidors blaugranes minuts després del final del partit. Que tothom hi cregui, que ningú pensi que els onze jugadors no ho donaran tot, que ningú pensi que no sortiran a remuntar.

Tant el proper dimarts com el dia 12, el Camp Nou ha de ser una olla a pressió, faci fred, nevi o plogui, camp seguidor del Barça ha de deixar el seu seient buit, si no hi pot anar que utilitzi el Seient Lliure o deixi els carnets a algun amic o familiar, però no s'ha de veure cap cadira solitària. És poden remuntar els partits, el Barça ha remuntat molts marcadors en contra aquests any i segur que contra el Madrid, però sobretot contra el Milan, ho donaran tot per remuntar.

Tito Vilanova i els seus han aconseguit seguir fent somiar als culés amb aquest equip, que tothom els ho agraeixi confiant plenament amb l'equip i creient en la remuntada. Fa molts anys que els aficionats no veuen una remuntada en una eliminatòria, ja és hora que els jugadors els hi facin un regal.

Foto: tv3.cat

Felicitats esbart!

El Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona obre les portes per acollir l'entrega de premis Ciutat de Barcelona als premiats d'enguany. Amb la sala plena els guardonats van poder anar recollint el seu premi segons l'ordre de categories. Quan arribo encara no sé si ja ens han donat el premi.

Un dels premiats és l'Esbart Català de Dansaires, el degà dels esbarts de Catalunya; l'esbart del qual sóc sòcia gairebé des del dia que vaig néixer. Estem d'enhorabona, ens han donat un premi pel projecte “Apel·les Mestres artista complet i home polièdric” que comprenia una exposició, un llibret complementari a aquesta i l'enregistrament del CD "Apel·les Mestres, Cançons per a la mainada", interpretat pels Cors infantils de l'Escola Coral de l'Orfeó Català.

Apel·les Mestres, dibuixant, il·lustrador, músic, cançoner, col·leccionista, amic, tertulià dramaturg, bibliòman, dissenyador gràfic, poeta, folklorista, figurinista, jardiner i viatger entre d'altres oficis va regalar a l'Esbart Català el dibuix que hi ha a la tela de la Senyera de l'entitat, i que amb els anys es va convertir amb el logo i distintiu de l'Esbart.

Avui és un dia especial, en primer lloc perquè el president, el meu pare, no pot assistir a l’acte perquè està treballant fora, quina casualitat, sempre falta als grans esdeveniments... En el seu lloc hi va la sots-presidenta, que la considero com una segona mare. Entre el públic també hi ha la mare, membre de la junta, acompanyada d’altres membres, als que considero la meva família.

També és especial perquè un cop més es reconeix al treball que es fa des de l’esbart, un treball que el fan les persones que el conformen amb esforç i sacrifici podríem dir que diari, perquè l’Esbart Català de Dansaires no és només una agrupació de balladors que vetllen perquè no és perdi el repertori de danses catalanes, sinó que també s’hi fan d’altres activitats, igual d’importants, com les ballades. Cada més l’esbart organitza exposicions, xerrades, presentacions, cursos,...

Encara no ho he dit, però avui vaig al Saló de Cent en representació de la ciutat de Barcelona, vaig amb els companys de l’Àliga de Barcelona a cloure l’acte dels premis, i avui, com a dia excepcional la ballaré jo. I dic excepcional perquè fa uns anys vaig prometre que només la ballaria una vegada pel Toc d’Inici en honor a la persona que va fer la coreografia del ball, que no és altre persona que la meva mare, la que m’ha ensenyat a ballar i la que m’ha ensenyat a compondre balls, com els que he pogut coreografiar pels Diables de Barcelona i pels gegantons Pippo i Gal·la.  

Avui, en honor a tots els premiats, però sobretot a l’Esbart Català de Dansaires i als que en algun moment de la nostra vida n’hem format part, tornaré a ballar el ball de l’Àliga de Barcelona. Estic nerviosa, com sempre em passa, comença la música que els Ministrers han escollit per fer l’entrada i la sortida al saló, les cames em tremolen i tinc la sensació que m’hauran de plegar del terra, a mi i a la figura. El ball transcórrer amb normalitat, els nervis em traeixen i m’equivoco sobretot a la primera part, però com bé diem sempre, la majoria dels espectadors no se saben el ball i això ens salva. Al passeig de sortida els nervis ja no es noten tan, la pressió disminueix i ja tot va com sempre ha d’anar.

En acabar, els companys de l’Àliga em feliciten i els de l’esbart també, els explico que no havia d’haver ballat per una lesió a l’espatlla, però que ho he fet per ells i ho he fet encantada.

De camí de tornada al local estem contents, les Festes de Santa Eulàlia ara si que s’han acabat i ens han anat molt bé en tots els aspectes.

Enhorabona a tots i fins l’any que ve!

Foto: ub.edu

Foto: esbartcatala.org

Foto: esbartcatala.org

Felicitats a tots els membres de l'Esbart Català de Dansaires però sobretot a aquelles persones que van aportar el seu granet de sorra, petit o gran, per fer possible el projecte i el premi que ens han donat.

Respectem la cultura

Com cada dimecres ahir vaig assistir a la reunió de gegants de la colla que formo part des de fa anys. En plena festa major d'hivern, com és lògic, el tema principal van ser les actuacions que tenim aquest cap de setmana. Dos dies frenètics, dos dies emocionants que portem mesos preparant.

Els horaris, el vestuari, els balladors i les llistes de carregadors, entre d'altres, van ser els principals punts de cada acte que farem. Però no tot va acabar aquí. Arribats als actes de dissabte a la tarda un problema, que no ho hauria de ser, se'ns va plantejar. Hi ha una manifestació que acabarà a la plaça Sant Jaume! I algú, molt ingenu, va proseguir: "I diumenge també!". I la pregunta següent que tots ens vam fer va ser... "I si ens afecta, què farem?"

Recordo l'any passat, tant per les festes de Santa Eulàlia com per les de La Mercè, hi havien manifestacions varies a la plaça Sant Jaume. Algunes impedint que poguéssim desenvolupar amb normalitat els actes de les festes. Recordo, i els companys del "mundillo" també ho recordareu, l'actitud d'alguns manifestants insultant-nos, espitjant-nos i volent tenir més protagonisme del que ja tenien.

Crec que no fa falta que recordi, a la ciutadania en general, que el món de la cultura popular i tradicional catalana no és aliè a la crisi i per sobre d'aquest fet vull remarcar que cap persona, infant o adult, que dissabte i diumenge sortirà en cercavila cobra per fer-ho. És veritat que una part del pressupost de l'entitat, cada any una part més reduïda, arriba del finançament públic, però amb els diners privats que cada entitat té és molt difícil pagar la neteja de la roba dels gegants, la reparació dels cercolets o les faixes de cada casteller. En els últims anys hem vist com havíem de marxar de locals perquè ens incrementaven el lloguer, ens feien fora de la seu que teníem o no podíem arreglar-lo i les parets queien soles.

Enguany és un any especial, ja que l'Ajuntament de Barcelona ha invertit un diners per convidar al Seguici Festiu d'una altre ciutat, enguany Reus, però les festes s'han vist reduïdes en dies, en escenaris i en actes i algunes entitats s'han plantejat fins i tot posar diners de la seva pròpia butxaca perquè alguns dels actes més emblemàtics es poguessin fer.

M'agradaria acabar amb una petició, crec que de part de totes les persones que formem part de la Cultura Popular i Tradicional, dirigida a tots els manifestants de dissabte i de diumenge i de totes les manifestacions que coincideixin amb aquests tipus d'actes: manifesteu-vos, esteu en el vostre dret, però respecteu-nos. Cada un de nosaltres viu una situació igual o semblant a la vostra, però no volem deixar de fer allò que tan ens agrada, ens ensenya i ens uneix. N'estic convençuda que tan les manifestacions socials com les culturals poden conviure plegades.

Mercè 2012. Foto: btv.cat

Una copa amb dedicatòria

En primer lloc dir que m'hagués agradat no haver titulat aquesta entrada com ho he fet; però fa uns dies, un gran amic, gran culé i gran amant del bàsquet, ens va deixar, i crec que tots els que el vam conèixer i vam tenir el petit plaer de poder intercanviar quatre paraules sobre el Barça de bàsquet, hem pensat en ell quan el Navarro i el Sada han aixecat el trofeu que ens coronava campions de la Copa del Rei.

Foto: elpais.com

Així que dir-te, amic Jaume, que t'has perdut un gran torneig de bàsquet, on s'ha comprovat que a vegades els màxims "favorits" es queden pel camí.

Arribàvem de rebot a la copa, l'inici de la lliga no ha estat fantàstic, ja ho vas poder veure tu mateix, i el fet d'arribar com a últims de grup era un handicap bastant gran, més sent el Barça, però els últims partits de lliga, lluitats fins l'últim moment. És veritat que no tenim la millor plantilla d'Europa, i fins fa quatre dies no tenim definit quin era el nostre joc. Però hem anat superant dificultats, i avui, a Vitoria, hem aixecat el primer títol de la temporada, esperem, que el primer de molts.

De tota la copa em quedo, òbviament  amb el partit de dijous contra el Real Madrid, quin partit! Increïble!  D'aquells partits que ens reafirmen com a blaugranes i ens recorden que per molt bo que sigui el rival, per molt superior que pugui arribar a ser, quan ens hi posem poder aconseguir triomfs històrics. El partit de dijous quedarà en la memòria de molts per sempre més!

Poca cosa et puc dir d'aquesta copa, els altres dos partits no han estat difícils, els hem hagut de lluitar però hem guanyat amb comoditat. I, cal destacar, que no han estat uns triomfs d'un parell de jugadors, sinó que des de Navarro, lesionat, però clau en els moments difícils, fins a Oleson, que fa dos dies que s'entrena amb l'equip, passant per un gran Marcelinho Huertas, per mi, el millor jugador del torneigs,i Todorovic i Abrines que molts ja els veien fora de l'equip, tots han aportat el seu granet de sorra per aconseguir els tres triomfs.

Amb el triomf d'avui, el Regal Barça es situa com a equip amb més copes del Rei juntament amb el Madrid, i fa oblidar el torneig de l'any anterior quan, a casa, vam perdre la final contra els blancs.

Felicitats equip!

Jaume, espero que hagis gaudit tant com nosaltres d'aquesta copa, totes les que vinguin també seran per tu. Gràcies per ensenyar-me tant del Barça i de la vida, sempre et portaré dins d'aquest cor tan blaugrana que tinc. 

"El que mola és guanyar. La sensació del triomf és increïble. Quan guanyes ningú t'ho recorda. Quan perds t'ho recorden cada dia." (Xavi Pascual, entrenador del Regal FCB)

Vídeo de les paraules que el mestre Joaquim M. Puyal va adreçar al Jaume al partit Màlaga- FCB del passat 24 de gener.

Toda una vida blaugrana

Debutaste oficialmente con 17 años y hoy has firmado una nueva renovación que se alarga hasta 2018, tendrás 31 años. Una vida azulgrana!

No es necesario hacer ninguna mención sobre tus jugadas, tus goles, tus asistencias... Todo el mundo te conoce y muchos te admiramos.

Cada partido donde participas es diferente, en unos brillas des del pitido inicial, en otros nos haces esperar hasta el tiempo de descuento para ver esa jugada especial que nos hará ganar.

Muchos te han criticado por, supuestamente, querer ser el rei del vestuario y provocar salidas de otros jugadores, otros lo han echo argumentando que terminas fallando jugadas cuando tenías a un compañero solo al lado.

La verdad es que poco se te puede reprochar. Es verdad que ha veces pecas demasiado, pero no hay mal que por bien no venga; cuando fallas aprendes para la siguiente vez.

No cambies y sigue disfrutando con el balón y haciéndonos disfrutar con tus jugadas, sin duda, eres el mejor jugador del mundo. Gracias por defender y querer seguir defendiendo esta camiseta.

Foto: sport.es

Foto: @sandrorosell

Els Gaudí es reivindiquen

Diumenge el Barcelona Teatre Musical va acollir una nova entrega dels premis Gaudí, la màxima distinció catalana en cinema que atorga l'Acadèmia del Cinema Català.

A hores d'ara, tres dies després de l'esdeveniment, la majoria dels catalans sabem les pel·lícules guanyadores, entre les quals destaquen per sobre de tota la resta: Lo impossible, Una pistola en cada mano i Blancaneu.

Però amb aquest post no vull parlar de cap pel·lícula, ni de cap premi, ni de cap vestit. El que vull destacar són alguns dels parlaments que els guanyadors van fer. Parlaments reivindicatius, parlaments sense contingut, parlaments amb paraules no "aptes" per donar les gràcies pel premi.

Tanmateix, de tots els discursos em quedo amb dos. Per una banda el ja conegut de Montserrat Carulla que va començar la seva intervenció amb "Sóc actriu, catalana i independentista" i després va afegir que malgrat tenir aquest sentiment també admira la llengua i el poble espanyol. Penso que Carulla, una de les actrius catalanes més importants, va expressar el que molts catalans pensen i senten, una Catalunya lliure però sense menysprear el poble espanyol, un sentiment que alguns no volen entendre i es pensen que per ser independentista ja has d'odiar tot el que no és del teu gust.

L'altre discurs que m'agradaria destacar és el de Candela Peña, que va destacar que ha estat molts mesos sense tenir feina i amb tres dies ha guanyat una estatueta. El món del cinema, desgraciadament, no s'ha lliurat de la crisi, molts hem deixat d'anar al cinema per l'augment de preus. La cadena de l'augment de preus repercuteix directament als actors i actrius, que han vist la seva feina disminuïda. El mateix problema que tenen lampistes, metges, obrers, etc. 

El cinema, com altres àmbits de la cultura, ha vist disminuïts els seus ingressos. La cultura, allò que tan presumim s'està arraconant, se l'està deixant de banda, sense adonar-nos que avui en dia vivim de i per la cultura, un mot que inclou un gran àmbit d'aspectes que cada dia tenim al nostre voltant.

Carulla i Peña no van ser les úniques que durant la gal·la van fer les seves reivindicacions. Els Gaudí d'enguany van servir perquè personatges públics alcessin la veu i expressessin el que senten la majoria dels catalans i les catalanes. Potser als de carrer no ens fan gaire cas, però quan ho diu un personatge públic la veu ja arriba una mica més lluny.

Andrea Fuentes, la mejor sirenita de la historia

"Hoy es un gran día para mí. Hoy empiezo una nueva vida. Hoy nace una nueva Andrea. Siempre dije que seguiría en la alta competición hasta que mi mente no quisiera seguir. Lo he dado todo desde el primer día y así ha sido durante 20 años, hasta que mi forma de trabajar ya no tiene el empeño que tuvo. No quiero seguir por dinero, porque toca, por gloria ni por miedo a lo desconocido.

Ha sido una elección muy difícil de tomar, más aún teniendo cerca este mundial en casa. La culminación para una deportista. Aún así, siempre creí que más allá de la meta importa el camino para llegar a ella. Ha llegado el momento y he de aceptarlo. Quiero ser consecuente con mis valores y ser fiel a mí misma. Toda tarea que no esté llena de positivismo y pasión se escapa de mi esencia. Y por respeto a mi, a mis compañeras y al trabajo, no quiero ni debo seguir.

No lo dejo porque me duela la espalda ni porque mi cuerpo esté cansado. Nunca lo dejaría por dolor físico porque sería como sentirme perdedora. Es verdad que he estado lesionada, no muy grave si comparamos con otros deportistas. Si de algo estoy un poco orgullosa es de que el dolor nunca me frenó y siempre puse al equipo por delante de mi salud. No me acobarda el dolor y por ello he esperado a curarme para dejar el deporte.

Lo dejo porque creo que es el momento de hacer un cambio en mi vida. La ‘sincro’ ya no es lo que me mueve desde dentro y ahora mis motivaciones empiezan a estar fuera del agua. Creo que ya lo he dado todo. Puedo estar orgullosa de mi carrera deportiva porque he llegado mucho más lejos de lo que nunca imaginé.

Una de las cosas que me ha enseñado el deporte es a superar barreras y prejuicios. Por eso una de mis frases favoritas es : “Si quieres, puedes”. Otra cosa que me ha enseñado es a no creer en la suerte. O al menos a no depender de ella.

Hoy os anuncio el final de una gran carrera y para recordar todo lo bueno que he sacado de ella. No quiero recordar la polémica creada con los últimos acontecimientos, que para mí no resumen esta historia. Siempre me imaginé una retirada con el buen rollo de alguien que ha vivido grandes momentos y que mira el mundo sonriendo. Y no, no voy a caer en lo negativo, no resumiría lo que he vivido.

También quiero dar al equipo un mensaje de ánimo y fuerza mental. Suerte, no la necesitáis. Me voy en el momento en que es mejor que os deis a conocer sin mi. Tenéis un mundial en casa, una oportunidad de oro. ¿Qué mejor que darse a conocer compitiendo en casa? Tenéis medio camino hecho. Yo creo en vosotras, sé que sois fuertes y lo lograréis. Trabajad duro, no os relajéis y tened siempre la ilusión como bandera y, por favor, disfrutad del camino. Sé que lo conseguiréis. Desde la grada yo me dejaré la voz por vosotras.

Mi futuro inmediato es una incógnita, pero me apasiona el mundo de los animales, la ecología, los temas sociales, y no descarto ser entrenadora algún día. 

En definitiva, quiero agradecer el apoyo a todos los estamentos deportivos de este país, medios de comunicación, así como a las personas, entrenadoras, familiares, amigos, fans, que me han acompañado en mi trayectoria deportiva. Muchas gracias de todo corazón por estar ahí y por vuestra comprensión en este momento tan importante de mi vida”. (Texto leído por Andrea Fuentes en el CAR de Sant Cugat el 30 de enero de 2013 en motivo de su adiós a la natación sincronizada.)

PALMARÉS

JUEGOS OLÍMPICOS (4 medallas)

- Londres 2012 (2): 1 plata (dúo), 1 bronce (equipos)
- Pekín 2008 (2): 2 platas (dúo y equipos)

MUNDIALES (16 medallas)

- Shangai 2011 (6): 1 plata (solo libre) y cinco bronces: solo técnico; dúos (técnico y libre) y equipos (técnico y libre).
- Roma 2009 (5): 1 oro (combo) y cuatro platas: dúos (técnico y libre), equipos (técnico y libre).
- Melburne 2007 (2): 1 plata (equipo libre) y 1 bronce (equipo técnico).
- Montreal 2005 (2): 2 bronce (equipo libre y combo).
- Barcelona 2003 (1): 1 plata (combo).

EUROPEOS (16 medallas):

- Eindhoven 2012 (4): 2 oros (equipos y combo) y 2 platas (solo y dúo) Budapest 2010 (4): 4 platas (solo, dúo, equipo y combo)
- Eindhoven 2008 (3): 3 oros (dúo, equipo, combo)
- Budapest 2006 (2): 2 platas (equipo, combo)
- Madrid 2004 (2): 1 oro (combo) y 1 plata (equipo).
Berlín 2002 (1): 1 plata (equipo).

Gràcias por hacernos bailar junto a ti en las piscinas de todo el mundo. Eres la gran reina española del baile en el agua. Te echaremos de menos!

Foto: mundodeportivo.es

Foto: deia.com

Foto: 20minutos.es